Dues tradicions

Des de Roca i Farreras (s. XIX) que teoritzava sobre l'autodeterminació, fins avui, hi ha una línia de continuïtat mai no interrompuda en defensa del dret a decidir del poble català, per part dels partits democràtics. A recer dels 14 punts del president W. Wilson, en parlava Macià a la Federació Democràtica Nacionalista (1919), apel·lant al “dret dels pobles a disposar de si mateixos”, amb gran acollida al CADCI. El dret fou senyal d'identitat d'Estat Català (1922) i dels nombrosos grups sorgits a la diàspora catalana, sobretot a Amèrica (J. Conangla, J. Abril i Llinés, H. Nadal i Mallol, P. Seras) culminant a l'Havana amb el Congrés Constituent del Separatisme Català (1928). El mateix any, J. Arquer promovia un comunisme nacional (PCC) per l'autodeterminació, continuat pel BOC i el POUM, amb noms com A. Nin i J. Maurín. Nosaltres Sols de D. Cardona i el PNC de J.M. Xammar defensaven el mateix dret.

El dret i el “reconeixement de les petites nacionalitats”, com deien a l'Europa d'entreguerres, figurà en la doctrina del BRC o el PRC, aplegats a ERC (1931), fent possible el primer Estatut d'Autonomia plebiscitat, on es partia del “dret que té Catalunya, com a poble, a l'autodeterminació”, invocat també a les corts republicanes per Carrasco i Formiguera i H. Torres i, a l'Església catòlica, per C. Cardó: “L'única actitud cristiana de l'Estat és el reconeixement lleial del dret de Catalunya a l'autodeterminació.” El mateix dret era compartit per les forces del nou PSUC (1936), USC de M. Serra i Moret i R. Campalans, l'altre PCC, la Federació del PSOE i el PCP de J. Compte i Gonzàlez Alba. El seu líder, J. Comorera, en fou defensor i teoritzador, i el caràcter “inalienable i imprescriptible” del dret, basant-se en tesis leninistes i estalinistes, va ser respectat pels grups marxistes posteriors.

Durant el franquisme, els partits republicans (ERC, UDC, AC, POUM i PSUC) continuaren fent costat a aquest dret, reclamat també per sigles noves com el FNC (1940) i el MSC (1945). Aquest any, el Consell Nacional Català presentava una apel·lació a l'ONU a partir de l'autodeterminació i, a Mèxic (1966), proclamava que, per a la “nació catalana”, “decidir el seu futur” era “el fonament del seu dret a l'autodeterminació”. Tots els grups independentistes sorgits del PSAN defensaven el mateix, però també l'Assemblea de Catalunya (1971) i el Consell de Forces Polítiques (1975), considerant l'Estatut com el primer pas “per arribar a l'exercici del dret d'autodeterminació”. Els partits nous que s'anaven formant, com CDC (1974), el PSC-C i el PSC-R (1976), s'inscrivien amb naturalitat dintre la mateixa tradició de respecte democràtic als drets dels pobles. El mateix PSC-C assegurava: “Partint del caràcter permanent del dret d'autodeterminació, els socialistes potenciarem un procés obert d'alliberament nacional.” Però la Constitució Espanyola del 78 esmicolà aquell dret, llevat del vot d'ERC i d'un diputat socialista, ex-FNC. Així i tot, el 1989, el Parlament aprovà una resolució sobre “la no-renúncia al dret a l'autodeterminació de la nació catalana” que vaig tenir l'honor de redactar.

La posició dels partits catalans de tradició democràtica, a dreta i esquerra, és de defensa del dret a decidir, sense reserves. La dels partits espanyols, no. L'esquerra d'arrels comunistes n'ha estat partidària i el PSOE també, però només durant les dictadures, com a factor de desgast, fins al punt que es retirà d'una plataforma unitària antifranquista perquè no en reconeixia el dret... Siguem clars, però: la independència és només una de les possibilitats d'autodeterminació, una de les sortides que es poden decidir. No tothom ha de decidir el mateix, però sí que tot demòcrata ha defensar el dret a poder-ho fer. Dit això, ara mateix, on se situa el PSC, on triarà arrenglerar-se: al costat de la tradició democràtica catalana per la llibertat o bé fent companyia al PP i C's?