Ens ho podem permetre?

Una vegada més, els representants polítics catalans fan equilibris a la vora d'un cert ridícul històric. I cal dir “un cert”, perquè a aquestes altures de la història i en aquesta part del món, el ridícul sencer és patrimoni dels líders amb vocació d'estadista. I per ser-ne cal un estat. En l'acord d'estabilitat parlamentària que han subscrit Convergència i Unió i Esquerra Republicana queda delimitat gradualment un procés sobiranista que ha de culminar en una consulta que s'hauria de fer l'any 2014. El primer graó de l'escala d'autoafirmació nacional, segons aquest guió, és una declaració que ha de proclamar el Parlament de Catalunya. Una declaració fàcil perquè la gran majoria de les forces polítiques representades a la cambra comparteixen una sèrie de valors bàsics. Convergència, Unió, Esquerra Republicana, el PSC, Iniciativa-Verds i la CUP coincideixen a considerar Catalunya com una nació i, per tant, amb tots els drets col·lectius que se'n deriven.

Només dos partits polítics rebutgen aquesta convicció compartida: el PP i Ciutadans. Per tant, d'entrada i d'acord amb la resolució que el mateix Parlament va aprovar al final de la passada legislatura, l'entesa entre les restants forces hauria de ser senzilla i ràpida. Un tràmit. Però no és així. Al país dels mils debats que s'obren i no es tanquen mai passar de les paraules als fets cada dia és més difícil.

En el nou serial, doncs, que ara es representa sobre l'escena política catalana CiU i Esquerra Republicana van perpetrar el primer error. Totes dues forces van redactar una Proposta de resolució d'aprovació de la Declaració de Sobirania del Poble Català que incloïa unes afirmacions implícites difícils d'empassar per aquells que comparteixen que el poble català té dret a decidir però que no es decanten per la separació d'Espanya. Concretament en la Declaració es podia llegir: “D'acord amb la voluntat expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir com a plasmació del dret a l'autodeterminació dels pobles, i fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou estat dins el marc europeu.”

Deixant, com sempre, de costat la sintaxi torturada i la semàntica equivocada, resulta ben obvi que els socialistes no podien acceptar la pretensió de constituir Catalunya com un nou estat. Senzillament, perquè el PSC no és un partit independentista. Com tampoc no ho és Iniciativa. Desafortunada manera de començar una negociació. I encara més, considerant que el document es va fer públic quan els altres partits encara no havien tingut ni tan sols temps per llegir-lo. Alguns dirigents convergents han acusat públicament els socialistes de filtrar aquest “esborrany” amb la intenció de sabotejar el procés des del començament. Potser sí o potser no. En tot cas, aquesta eventualitat no hauria arribat a concretar-se si el document hagués estat escrit d'una altra manera.

Lògicament, inevitablement, el PSC va criticar i va rebutjar el document i va redactar-ne un d'alternatiu en unes poques hores. I amb això va arribar el segon error. Perquè els mateixos que atribuïen als seus rivals polítics la tremenda desconsideració d'anar més enllà del dret a decidir van caure en un error idèntic. Perquè l'“esborrany” del PSC també declarava de manera explícita: “El Parlament de Catalunya proclama la necessitat d'impulsar la reforma de la Constitució per tal d'assolir un estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l'Estat espanyol i de la Unió Europea.”

Si hi ha una mala voluntat –la mala voluntat d'excloure els que hi discrepen– quan es redacta un document que proclama que l'objectiu del Parlament ha de ser aconseguir que Catalunya esdevingui un estat independent dins la Unió Europea, encara n'hi ha més quan la rèplica a aquest error aspira a encaixar-la en una Espanya federal. Lògicament, des d'aquestes premisses inicials l'acord és impossible.

Tot s'ha complicat encara més quan el PSC ha afirmat que no pot acceptar que el poble català sigui “subjecte polític i jurídic” perquè, segons la legislació vigent, la sobirania a Espanya –inclosa Catalunya– recau en el poble espanyol. Una cosa és no voler transgredir la legislació actual des d'unes conviccions democràtiques discrepants, i una altra de ben diferent és subordinar aquestes conviccions a aquesta mateixa legislació. Però, en tot cas, aquesta darrera i estranya novetat pertany més a les contradiccions internes de la força política que les pateix que no al procés de negociació.

Aquest procés s'ha de resoldre d'una altra manera. No ha de ser tan difícil redactar un text breu que proclami que Catalunya és una nació i que, com a tal, té el dret a l'autodeterminació. Dues línies salden allò que s'ha convertit en un drama inexplicable.

La societat catalana complica i embolica les qüestions aparentment senzilles. Els seus representants democràtics no es queden enrere i encara la superen. El procés sobiranista que la majoria dels catalans han votat a les urnes es presumeix difícil i aspre. Haurà de suportar moltes dificultats internes i tots els sabotatges externs. És inexplicable, doncs, que els que l'haurien de fer viable el facin inviable amb jocs de trapezi. S'ho poden permetre? Ens ho podem permetre?