Opinió

Lleialtat i càstig

Els catalans tenim
la memòria molt llarga
i, com el fill del rei en Pere, al final del procés sabrem quin ha estat
el paper de cadascú

L'any 1282 el rei Pere el Gran va protagonitzar una expedició militar poc coneguda al nord d'Àfrica. Les lluites fratricides entre els àrabs de Tunis havien provocat una escletxa que obria la porta al control català d'aquells territoris. Segons explica la Crònica de Bernat Desclot, el senyor de Constantina, Abu Bakr ibn al-Wazir, havia promès vassallatge al rei d'Aragó si aquest li donava suport militar en les seves guerres de poder. I el rei en Pere no va dubtar a aprofitar una ocasió que se li brindava en safata de plata.

Durant els mesos d'estiu d'aquell any, l'estol que transportava l'host del rei Pere el Gran va reagrupar-se a Menorca per carregar-hi provisions i esperar els reforços que arribaven d'altres ports del regne. L'illa era llavors l'únic estat sarraí que restava a les illes Balears. Quatre dècades enrere, Mallorca i les Pitiüses havien estat conquerides i repoblades amb catalans, però el petit regne de Manurqa havia esquivat l'ocupació mitjançant un tractat de vassallatge amb la corona d'Aragó. El cabdill Abu Umar ibn Saïd ocupava llavors el càrrec de moixerif de l'illa i va rebre l'estol del rei català amb els honors que li devia. Pere el Gran, amb la confiança que li inspirava la lleialtat jurada pel seu moixerif, va explicar-li el propòsit de l'expedició i li va demanar que proveís les naus amb els queviures que li calien.

Tot i que el cabdill sarraí va obeir aquestes instruccions, va enviar discretament una faluca a Tunis per advertir els seus coreligionaris de les intencions del rei. Malgrat el seu jurament de vassallatge i lleialtat envers la Casa de Barcelona, i malgrat el fet que tots els reis catalans havien respectat la població i el govern menorquins, la solidaritat musulmana del moixerif va ser més forta. L'expedició militar catalana a Tunis va ser un fracàs estrepitós per diverses raons, una de les quals fou la traïció d'Abu Umar ibn Saïd, de la qual Pere el Gran fou informat posteriorment. Aquella deslleialtat es convertiria en el primer acte de la destrucció del regne islàmic de Manurqa.

L'any 1287, mort ja el rei Pere, el seu fill Alfons III va liderar la conquesta de Menorca. El nou rei no havia oblidat la traïció del moixerif i la revenja catalana era qüestió de temps. També Abu Umar ibn Saïd ho sabia i per això es va preparar per a la guerra. De res no li va servir: en pocs dies la fúria catalana va conquerir tota l'illa i tots els seus habitants van ser subhastats com a esclaus. El moixerif, però, va pactar la seva sortida de l'illa amb un petit seguici. Els catalans van ser clements amb ell, però no ho va ser la voluntat divina, ja que el vaixell que el duia a l'exili es va enfonsar i tots els ocupants es van ofegar.

Tot això ve a tomb de l'actual procés sobiranista. Les aliances i els pactes, especialment entre els companys de viatge a l'estat propi, han de ser de sang i ferro. En els moments crucials d'un país, com era el cas de l'expedició del rei, les deslleialtats poden tenir conseqüències funestes. Les cruïlles nacionals requereixen unitat d'acció i cap esquerda a les nostres muralles. Per això em preocupen algunes opinions que escolto i llegeixo, així com algunes insinuacions sobre què faran i què no faran determinats líders i determinats diputats. La força dels catalans és la nostra unitat. Per això l'enemic, quan és intern, és doblement perillós. Els catalans, però, tenim la memòria molt llarga i, com el fill del rei En Pere, al final del procés sabrem quin ha estat el paper de cadascú.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.