I per què no?

És clar que hi ha la possibilitat que tot aquest procés polític que demà iniciarà el Parlament no surti bé. Però que quedi clar que hi ha, també, la possibilitat que sí, que surti bé. “I per què no ha de sortir bé?” és la pregunta que ens hem de fer. Fa pocs dies, al president del FC Barcelona, Sandro Rosell, en un reportatge que va emetre la CBS sobre Lionel Messi i que van veure més de quinze milions de nord-americans, el conductor del programa li preguntava què eren els crits d'independència que se sentien al Camp Nou. “Som un país anomenat Catalunya”, deia Rosell, i l'entrevistador hi afegia: “Que no és de les Nacions Unides...” El president del Barça li responia hàbilment amb un “Encara no, però... qui sap?” Aquest diumenge, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, en una entrevista en aquest diari, li preguntàvem si veia Barcelona capital d'un estat propi. “I per què no?”, responia. Aquesta és la clau: i per què no? Posats a fer futurologia, per què ens hem de decantar per la versió pessimista, per l'“això no acabarà bé”, cada cop que parlem del procés cap a un estat propi. I per què no? No vàrem veure a venir la caiguda del mur de Berlín, no vàrem saber predir la velocitat amb què es va desfer la Unió Soviètica, no vàrem predir la intensitat de la crisi econòmica en què estem immersos i ara resulta que hem de fer cas de tots aquells que ens pronostiquen mals auguris sobre el procés que hem engegat a Catalunya. Potser sí que serà un pedregar, com diu Jordi Pujol, però, per què no pot sortir bé, com diu Trias? Qui sap si no serem a les Nacions Unides, com diu Rosell. El primer per poder arribar a un final és imaginar-se'l.