Els arbres i el bosc

L'important del ple d'ahir al Parlament, no s'enganyin, no és ni la crisi oberta entre CDC i UDC ni aquest guirigall que hi ha en aquest PSC que les darreres eleccions va fer un discurs tan brillant que va obtenir els pitjors resultats electorals de la seva història. Les dues crisis, la de CiU i la del PSC, ja saben vostès que no són cap novetat: els dos socis de la coalició de govern fa molt temps que es miren de reüll, i de les dues ànimes del socialisme català (que ara sí que em sembla que ja només és una) en parlem des de fa unes quantes legislatures. Que no ens passi allò dels arbres i el bosc. L'important del ple d'ahir és la declaració de sobirania que en va sortir, aquest posar fil a l'agulla d'una vegada al procés que ens ha de dur a l'exercici del dret a decidir, sigui per quedar-nos com estem o per anar-nos-en. A mi em sembla que les divisions internes viscudes les últimes hores (incloses les de la votació de la CUP, que francament em sembla que no ha entès gaire ningú) són sanes, molt sanes, i que són justament conseqüència de la transcendència de la declaració d'ahir. Una transcendència tan gran que, finalment, ha obligat a tots, diputats del PSC inclosos, a pronunciar-se. I, al líder del PSC, a posar-se a l'altura de l'Alícia Sánchez dient que consultar els catalans és un error, un ridícul, un engany i no sé quantes coses més. Aclaridor. Perdonin que els ho digui, però jo sóc l'optimista de la pel·lícula. Sortirà bé o no, que això va a gust del consumidor, però avui, ni que sigui tècnicament, estem més a prop de la consulta que ahir. I com que a mi em sembla que fer consultes no és cap daltabaix, n'estic satisfet. I molt.