CiU i el PSC

Ens volen fer creure que les desavinences entre Unió i Convergència són equiparables a les que afecten el PSC internament, i ja poden dir, repetir i voler-nos-ho fer creure que no tenen res a veure. Les picabaralles del partit de Duran Lleida –dic de Duran Lleida perquè fa tants anys que n'és el líder que sembla que no hagi tingut mai cap altre “propietari”– amb els seus associats de CDC tenen tanta tradició, són tan constants, que el dia que els uns i els altres estiguin d'acord en tot o en part la gent que en aquell moment passi pel carrer s'aturarà per mirar al cel fent visera perquè es farà d'un cap a l'altre del país un silenci d'aquells que presagien una nevada o presagien coses meravelloses de caràcter bíblic. En vigílies de la votació parlamentària a favor de la sobirania i el dret a decidir de dimecres un nucli de CDC va carregar contra Duran en persona acusant-lo de ser sobiranísticament fred i perjudicar la federació. La Marta Llorens, portaveu d'Unió al Parlament, va reaccionar de manera tremenda, i quan semblava que tot havia de petar, com ho ha semblat tantes vegades, va arribar la votació i la pròpia Marta Llorens, que es trobava hospitalitzada, va desobeir els consells dels metges i es va personar al Parlament per votar a favor del text i demostrar que el sobiranisme d'Unió bull a uns quants graus. En acabat, va tornar a l'hospital.

Al PSC va passar aquell dia el fenomen contrari: cinc diputats en perfecte estat de salut dels vint que el partit té es van a la seva manera “absentar” per no haver de votar en contra del text de Convergència, d'Unió, d'ERC, d'ICV, de Duran i de Marta Llorens, com els demanava el partit o la part substantiva del partit, que és Pere Navarro i els seus immediats.

Jo no vull furgar més en el drama del PSC, ni tampoc vull dir que la pugna entre Unió i CDC tingui algun component positiu o constructiu, com no el tenen, posem per cas, les baralles entre Reus i Tarragona, que són de les coses més avorrides, més sense gràcia i més eixorques d'aquest país.

Jo en realitat volia dir que si el procés que hem iniciat cap a la consulta i, en el seu cas, cap a l'estat propi no tingués cap importància, aquestes topades, i les que hi afegeixen els partits de Madrid, no tindrien lloc. Tenen lloc perquè anem de debò.