Abandoneu tota esperança

Els casos de corrupció s'encadenen i s'amunteguen en totes les portades de diaris i els informatius de tota mena. L'actualitat –a Espanya o a Catalunya–, més que no pas noms, queda definida per les sigles. I potser pels àlies. La convicció general que s'ha escampat sense que ningú tingui prou força per aturar-la és que qui no roba és perquè no pot. Institucions bàsiques de l'Estat –encapçalades per la família reial–, partits polítics, bancs i caixes –tot el sistema financer–, rodola pel pendent del descrèdit enmig de la indignació estèril o, pitjor encara, de la complicitat més descarnada. Les enquestes adverteixen que els polítics no poden resoldre el problema perquè han passat a formar-ne part. Denuncien que, més aviat, ells són el problema.

Fa gairebé tres anys, el 15 de maig del 2010, la protesta popular es va canalitzar cap als carrers i va prendre forma de concentració, manifestació i assemblea permanent. El món va girar els ulls cap a Espanya perquè els mitjans de comunicació internacionals es van mirar amb simpatia aquella indignació tan desorganitzada com massiva. Però el mateix caràcter del moviment va tallar-ne les ales. Els portaveus del 15-M van proclamar i reivindicar amb orgull que allà no manava ningú, que ningú representava els indignats perquè cadascú es representava a ell mateix. Com que es tractava de denunciar les estructures del poder, el sistema més coherent i eficaç per deixar-les en evidència consistia a liquidar-les des de la contestació.

L'actitud radicalment alternativa dels dits indignats comportava dos riscos. En primer lloc, el del populisme. Tota aquella energia podia quedar en mans interessades d'il·luminats, d'espavilats o de ressentits socials. Així va ser. A poc a poc van anar prenent aire i protagonisme una sèrie de líders antics militants de l'extrema esquerra o integrants de nous corrents apocalíptics i presumptament alternatius de discurs retòric i buit. Per formar-ne part només calia denunciar amb vehemència els poderosos i les tares del sistema. A l'hora de proposar solucions les propostes no anaven més enllà de la doctrina socialista utòpica mal païda. El segon perill era el de la dissolució per cansament. I això també ha passat. Les restes dels indignats es barallen aquests dies en les campanyes veïnals contra els desnonaments. Cal reconèixer-los aquest mèrit. Molt prim si es considera la transcendència que es van voler atorgar quan anaven prenent alçada.

Fracassat el primer intent, ara la indignació social ha anat augmentant però amb formes encara més desorganitzades, i els perills són uns altres. El descrèdit, no només de la política, sinó també de qualsevol forma o expressió de poder, s'estén en opinions de cafè real o cibernètic. Si algun sociòleg es dediqués a analitzar el contingut de la gran majoria dels missatges que s'escampen a través de les tertúlies o de les xarxes socials arribaria a la conclusió que tot pot fer un esclafit en qualsevol moment, però ningú sap determinar exactament ni com ni quan ho farà. I el perill que persisteix cada vegada més és el del populisme. Contra la “casta” del poder social “degenerat” se n'aixeca una altra de visionaris i il·luminats que no se sap ben bé què volen, més enllà de satisfer la pròpia vanitat o de presentar-se com a substituts incerts.

Com proclamava la inscripció que Dant va situar a la porta de l'infern de La Divina Comèdia, repeteixen una vegada i una altra que cal abandonar tota esperança. Sermonegen que “el sistema” no té solució, però les alternatives que proposen solen ser o bé ingènues –les que menys– o bé delirants –les que més–. Alguns d'aquests propagandistes de la fe personal en trauen bon profit amb la vanitat complaguda o amb minutes per programa o conferència que provocarien encara més indignació en tots aquells que els ovacionen. Són ells millors que els que desbudellen cada dia? Ben cert que no.

Sobre tots aquests personatges o formant-ne part també hi ha també un altre greu perill: el creixement d'opcions polítiques o socials fins ara minoritàries però que van fent-se més grans i més fortes. A Catalunya, concretament, hi ha dirigents de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, cada dia més celebrat a les enquestes, que, sota la capa d'una regeneració cívica, deixen veure la pedra picada d'un espanyolisme agressiu sovint d'extrema dreta. Hi ha opcions que no tenen res a amagar ni de què penedir-se, però això ni les fa més fiables ni més sensates. Potser segons qui no ha participat mai d'una trama corrupta, però això no vol dir que, instal·lat al poder, les seves receptes no serien encara més letals.

També a Catalunya la gran solució per a tots els mals que pateix el país, el reset o el deleted independentista, pot amagar aquests farsants o impostors. O fins i tot podria portar a la mateixa frustració o a la desesperació dels fracassos en què acaben les solucions simples per a problemes complexos. Si l'esperança d'un nou món, d'un nou país en què tot sigui millor perquè hem pogut tornar a partir de zero, no es va concretant en un límit de temps raonable, també aquesta alternativa esdevindrà estèril. Però això no invalida aquesta opció. Perquè ara mateix no n'hi ha d'altres que semblin més raonables. En tot cas, en aquesta solució, com en qualsevol altra, s'hauria d'imposar la moderació, la intel·ligència, l'honestedat, el sentit comú... La convicció que no hi ha àngels salvadors, sinó criatures humanes que no es resignen a anar a parar a les portes de cap infern. Ni de cap cel.