Ull de peix
Ovidi i Alcoi
L'Ajuntament d'Alcoi ha donat el nom d'Ovidi Montllor a una avinguda
Ja que hem de xipollejar en la brutícia, ja que anem tots amb pantalons i faldilles arromangats perquè tot és un mar de merda (amb perdó), m'ha agradat fer una ullada a la cara amable de la cultura. I ho faig a propòsit de tres notícies ben dispars que ens poden ajudar a suportar l'orgullosa brutícia dels qui, tenint impunitat en tot, ens donen lliçons de com complir la llei als desgraciats que sobrevivim amb el nostre esforç.
La primera procedeix de Tombouctou: els gihadistes, com sabeu, fanàtics religiosos, hi van cremar un edifici amb milers de manuscrits antiquíssims que, ves per on, contradiuen els seus preceptes inventats; tanmateix, se n'ha pogut rescatar un bon nombre d'aquesta massacre cultural, esdevinguda al convuls país africà de Mali.
Segona: als Estats Units, i arran de la cerimònia de proclamació d'Obama com a president, aquest va triar un poeta cubà, Richard Blanco, perquè escrivís i llegís en veu alta un poema cerimonial. Recordem que la literatura occidental (i també la música, no cal dir-ho) és plena de poemes en honor de poderosos que, ves, al capdavall pagaven les llenties del poeta o del músic. Jo trobo que la designació de Blanco és una bona idea, perquè significa una aproximació cordial als immigrants.
La tercera és realment formidable i és de casa mateix: l'Ajuntament d'Alcoi ha decidit, després d'ampli consens ciutadà, donar el nom d'Ovidi Montllor a una avinguda (abans anomenada avinguda del Viaducte), al començament de la qual el també alcoià, el genial pintor Antoni Miró, hi plantarà una estàtua. N'estic tan contenta com ho estan tots els milers i milers de seguidors de l'Ovidi, el qual també és admirat per les generacions més joves. Em pregunto si Barcelona hi podria col·laborar, sigui a través dels seus teatrers, sigui amb l'Ajuntament mateix (quedaria molt bé que l'alcalde Trias copresidís la cerimònia inaugural), car l'Ovidi va desenvolupar tota la seva carrera artística a Barcelona.
Com que la merda (amb perdó) sempre regalima de dalt a baix, deixeu-me que m'aixoplugui sota el paraigua de la cultura, i per això, continuaré escrivint, tan bé com sabré, per donar-li el nom a cada cosa.
