Full de ruta: prioritat del dret a decidir
Si volem cercar algun tipus de força en la nostra acció necessitarem el màxim consens
Uns minuts abans de la presa de possessió del president Mas, al carrer Jaume I, davant de la porta de l'Hotel Suís, casualment vaig conèixer, saludar i felicitar el líder d'ERC, Oriol Junqueras. El polític em va respondre amb notable preocupació. Em va dir que era un camí molt difícil, el que començàvem, i que tots havíem d'ajudar. Recollint la seva amable invitació, modestament així ho faig amb les següents reflexions que també adreço al president Mas. Estic completament d'acord amb vostès que en l'actual situació l'única sortida que té el nostre país és el camí cap a la independència. Però crec que tots plegats hem perdut una primera oportunitat, a la vista de la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir aprovada, el proppassat dia 23 de gener, pel Parlament de Catalunya. La meva principal discrepància sobre el resultat del text aprovat no és sobre el fons, sinó sobre l'estratègia a seguir.
Crec que estem en un moment històric, transcendental, en el qual hauríem d'haver aprofitat per separar ben clarament el que és el dret a decidir del que és la declaració de sobirania. Aquesta diferenciació l'assenyalo a la vista de la lamentable posició presa pel PSC. Considero que se li ha posat massa fàcil a aquest partit, que diu que és partidari del dret a decidir. Crec que s'hauria d'haver transaccionat més en el sentit d'excloure la declaració de sobirania per centrar-nos, exclusivament, en l'exercici del dret a decidir sense restriccions. Si tampoc el PSC hagués acceptat això –no ho sabem– llavors haurien quedat lamentablement les coses més clares. En canvi hem perdut, de moment, l'oportunitat de poder-nos constituir en una majoria de quasi un 80% dels diputats del Parlament que ens hauria sigut molt més útil en aquest complicat i difícil exercici del dret de decidir.
Necessitem ser forts i presentar-nos davant la comunitat espanyola, europea i internacional amb un clam unànime a favor de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de Catalunya l'any 2014. Després –com probablement succeirà– si el govern de Madrid es tanca, pot haver-hi desacords sobre quina és la legalitat necessària per exercir aquest vot (PSC), però d'entrada el que necessitem és que hi hagi aquest clam unànime (òbviament amb l'excepció del PP i Ciudadanos). No hem d'oblidar que si volem cercar algun tipus de força en la nostra acció necessitarem el màxim consens. És l'única forma d'avançar davant la dificultat.
El segon pas serà el d'exercir el dret a decidir. En aquell moment –referèndum– és quan els catalans emetrem el nostre vot i serà quan podrem expressar nítidament la nostra voluntat de ser un país independent d'Espanya. Però fins llavors s'hauria d'haver diferenciat el que és l'activitat institucional de la Generalitat i del Parlament en favor de l'exercici del dret de decidir dels catalans del que són les declaracions sobiranistes que la societat civil i els partits, com a tals, facin. Ho manifesto –tal com he dit– com a estratègia a seguir, per entendre que aquí hi ha dos ítems que haurien de separar-se per fer més senzill, comprensible i majoritari el camí que hem pres.
Aquest plantejament, que defenso, seria molt més convincent, i sobretot molt més eficaç. Considero que no s'hauria d'haver forçat ara el Parlament de Catalunya a expressar-se en termes estrictament sobiranistes, quan això significa divisió dels partits que defensen el dret a decidir. El que sí que s'ha de forçar és, precisament, el primer dels drets que tenim en joc i que és, precisament, el dret que tenim tots els catalans –sobiranistes, o no– a expressar on volem anar i què volem ser. La nostra radicalitat hauria de concentrar-se, precisament, i quasi exclusivament, en aquest dret a decidir.
No es pot deixar que el PSC s'autoexclogui d'aquest procés. No ens podem permetre el luxe que quedi fora d'aquest un partit que reconeix el dret de decidir en el seu programa electoral. Hem de cercar el màxim acord possible i això ho aconseguirem més fàcilment si separem el que és el dret de decidir del que serà el vot que emetem una vegada convocats a les urnes. Es tracta d'una oportunitat històrica que no hauríem de perdre en discussions internes entre els partits d'arrel catalanista. No donem l'oportunitat als nostres adversaris perquè ens aigualeixin, una vegada més, la festa. Hem de seguir una estratègia, cosa que a vegades la passió ens fa oblidar. Hem d'aprendre de la lliçó del passat en el sentit que no podem fer a la vegada la revolució i guanyar la guerra. El conflicte que tenim entre mans és, ara per ara, un: aconseguir exercir democràticament el dret a l'autodeterminació amb la major comprensió internacional possible. El segon pas serà la decisió que el poble català prengui.