La columna
La costa sense gent
Si s'ha pogut retratar és que encara existeix
La imatge que molts tenim de la Costa Brava és la d'un territori atapeït de gent: multituds a les platges i als carrers, empentes als locals públics, col·lapse de vehicles a les carreteres i als aparcaments. Jordi Puig, en canvi, en el llibre Els paisatges de la Costa Brava (Triangle Postals, Barcelona, 2012), ens presenta cent seixanta fotografies en les quals la gent, pràcticament, ha desaparegut. Els seus són paisatges purs, incontaminats, com sortits directament del quart dia del Gènesi o del primer minut del Big Bang. No hi ha edificacions ni infraestructures de cap mena; només la soledat augusta de la terra i el mar.
La pintura de paisatge, en la història de l'art, tarda molt a arribar. En el romànic no hi ha cap paisatge; en el gòtic, només se'n veuen en els fons remots dels retaules. El paisatge arriba, sobretot, amb el realisme del segle XIX, quan els pintors tracten de copiar-lo amb la màxima objectivitat. Però la seva època d'esplendor coincideix amb l'aparició de la fotografia; llavors el realisme pictòric cau en picat per deixar pas a l'impressionisme, el fauvisme, l'expressionisme, és a dir, a la lliure interpretació subjectiva de la realitat. El fotògraf, en canvi, no es pot escapar del realisme automàtic de la càmera, però sí que pot seleccionar la realitat, fragmentar-la i enquadrar-la fins a aconseguir que les imatges tinguin estil propi i esdevinguin autèntiques obres d'art.
Molts fotògrafs famosos han optat per retratar la costa més poblada, però Jordi Puig, carregat de paciència, ha escollit el camí contrari: copsar el moment màgic en què la gent encara no ha arribat o acaba de marxar. La pel·lícula L'hora final (1959), de Stanley Kramer, escenifica la fi del món a Austràlia amb la visió de les llargues avingudes de Melbourne sense ningú. Si aquelles imatges ens traslladen al futur, les de Jordi Puig ens retornen al passat: el d'una costa original i intocada. Però si aquesta costa ha pogut ser retratada sense sotmetre-la al Fotoshop, això vol dir que, malgrat totes les agressions, encara existeix. Potser el que ens passa és que no la sabem mirar.
