La Segona Transició
“Quan la malaltia la volen arreglar els mateixos malalts, que sanem serà una cosa excepcional ”
Ara és moda parlar de la Segona Transició, així, en majúscules, que impacta més. Preparin-se perquè ara aquesta expressió se la trobaran cada dia vagin on vagin. Els tertulians i els dirigents polítics ens hem posat d'acord i ara tot s'ha de canviar. Hem de girar full. El rei ha d'abdicar i la classe política s'ha de rejovenir. I així ho pregonen molts analistes i opinadors que fa anys que pontifiquen des de les seves tribunes amb el benentès que no és pas que ells també s'hagin fet grans sinó que han adquirit l'experiència suficient per arribar a aquestes conclusions. Analitzin vostès el que està passant. Quan la malaltia la volen arreglar els mateixos malalts, que sanem serà una cosa excepcional. Jo no sé si que el rei abdiqui ens arregla res (en tot cas, en vindrà un altre), ni si ho faria cap reforma constitucional. Hi ajudaria, però no ho arreglaria. Del que estem parlant és que entri aire fresc. I és complicat fer-ho si no ventilem. Pensin vostès quins moviments recents han generat aire fresc, il·lusió? La classe política? La monarquia? Res. M'atreviria a dir (i semblar contradictori) que Ada Colau ha generat simpaties amb el seu “pocavergonyes” dirigit als banquers. I que ho estan fent sobretot moviments com l'ANC, que mou milers de ciutadans sense generar grans titulars. L'11 de Setembre, per exemple, vam respirar aire fresc. Però ara correm el perill que la resta de poders, els que hi són sempre, tant si espien com si no, boicotegin el procés. No sé si necessitem una Segona Transició, tantes majúscules i tantes abdicacions. El que necessitem és obrir la porta i que entri aire fresc. I l'aire fresc sempre ve del carrer.
