Brots verds

Ara que sabem del cert que els bancs ens roben, informació reblada via Xipre, tot i que el principi invulnerable de la societat contemporània és la salut dels bancs, i que tenen la paella pel mànec, ens tocaria caure en un estat de depressió col·lectiva inguarible.

Passa, però, que hi ha bones notícies. Hi ha l'Assemblea Nacional –que els déus els beneeixin–, que té la clau del nostre futur acarat des d'un present miserable. Ens escalfa el cor saber que la societat civil fa manifestacions, cadenes humanes i declaracions decents, i que no creu que la llibertat sigui una quimera. Bravo.

I hi ha una sardana aèria, a Arenys de Munt, que m'ha deixat bocabadada a davant del televisor, perquè la bellesa és alguna cosa que apareix, fugisserament, i que, quan la tens a davant del nas, dius “mira, valia la pena trepitjar merda i palpar la vilesa dels poderosos: al capdavall, aquesta sardana vol dir que hem guanyat nosaltres”. Bravissimo.

I tenim un article de Vicent Sanchis en aquest mateix diari, titulat Les síndromes del temps, que va aparèixer dissabte dia 16 (si no l'heu llegit, busqueu-lo: m'ho agraireu), en el qual fa una repassada a la comunicació. Fa tot l'efecte d'una bestreta d'un llibre, d'un assaig d'aquells on aprenem a pensar. Això, quan la vulgaritat t'esquitxa els baixos dels pantalons o de les faldilles, on dir frases fetes amb cara circumspecta és a l'ordre del dia, doncs mira, és una alenada d'aire fresc.

No menor és l'alenada d'Instint, un invent del Buenafuente i l'Om, que volen parlar. Un dia, un home intel·ligent que es diu Jordi Llovet –a mi la intel·ligència em sembla un afrodisíac– em va dir que Barcelona necessita espais per parlar, per dialogar, per bescanviar sensacions, emocions i sobretot idees. I aquest parell de mags de la comunicació s'han inventat un espai de xerrades en teatres. Per parlar. Per pensar. Quina magnífica idea.

Veus? Doncs els adotzenats, els vulgars, els “triomfadors” de gasetilla, els “graciosos” amb títol oficial extrauniversitari, els ocurrents que segueixen el corrent i els –deixeu-m'ho dir– idiotes, que s'ho facin mirar: aquesta societat, malgrat tot, encara camina. Gaudeamus.