La generositat i l'elegància

El 1945, acabada la guerra en què la República d'Irlanda s'havia mantingut neutral, Winston Churchill reconeixia públicament la temptació britànica d'envair els treaty ports del sud d'Irlanda que havien estat retornats pel Regne Unit a la República el 1938 i que van ser la clau per permetre la neutralitat irlandesa en la guerra. Es tractava de ports vitals per al tràfic a l'Atlàntic, perquè allargaven en 200 milles el camí dels vaixells que venien amb aprovisionaments dels EUA a Anglaterra en una singladura a l'abast dels submarins alemanys basats a la França ocupada. Es van enfonsar per aquells 250 vaixells aliats entre el juliol i l'octubre del 1940.

El President d'Irlanda, Eamon de Valera, respon amb un discurs clarivident a Churchill: “El Sr. Churchill ha deixat clar que en certes circumstàncies hauria violat la nostra neutralitat i hauria justificat aquesta acció apel·lant a la necessitat del Regne Unit. Em sembla estrany que el Sr. Churchill no vegi que si això fos acceptat significaria que la necessitat britànica esdevindria un codi moral i que, si aquesta necessitat fos prou gran, els drets dels altres pobles no comptarien... I, per tant, significaria que una nació petita en proximitat d'una de gran i poderosa mai no podria esperar seguir lliurement el seu propi camí..., perquè és certament difícil per al fort ser just envers el feble, però és cert també que actuar amb justícia sempre suposa un valor moral superior.”

Les raons de Churchill i de Valera eren poderoses, les de l'un perquè la neutralitat d'Irlanda era un greu inconvenient per a la conducció de la guerra i les de l'altre perquè l'ocupació dels ports en disputa pels britànics hauria significat molt probablement l'entrada a la guerra. Malgrat tot, el respecte mutu es va imposar i va definir la seva conducta, és a dir, l'acceptació que els drets dels altres no poden ser violats.

Els conflictes entre irlandesos i britànics eren profunds i venien de lluny; la independència d'Irlanda va ser una vella i llarga història, a vegades sagnant, de més de dos segles de menyspreu, oblit i agressió per part dels uns i de rancúnia i revenja dels altres, fins que tots van acceptar que la dependència i la submissió d'Irlanda s'havia d'acabar i el respecte era essencial, havia de ser la clau, per a la convivència i el veïnatge.

el Canadà va arribar a la independència el 1931, però la Constitució de l'Estat, al principi només desenvolupada esquemàticament, mantenia la preeminència de la comunitat britànica i la dependència del Regne Unit: la reina era el cap d'estat i la bandera mantenia la Union Jack. El primer referèndum per la independència del Quebec es produeix el 1980, i el 60% de la població vota a favor del manteniment de la província dins d'un estat que progressivament tira cap al federalisme. El primer ministre Trudeau, del Quebec, introdueix el 1982 una reforma de la Constitució, Charter of rights and freedoms (‘codi de drets i llibertats'), i trenca definitivament els vincles amb l'antiga metròpoli. Intenta que les deu províncies l'acceptin de manera explícita per donar-hi carta de naturalesa de llei fonamental de l'Estat, volguda i referendada per a tots els canadencs. El Quebec no s'hi adhereix perquè ho considera insuficient. De fet, en el segon referèndum per la independència, del 1995, el 49,6% voten a favor de la secessió.

Quan aquesta constitució es presenta, el primer ministre Trudeau fa un discurs que pot ser considerat històric pel respecte que se'n deriva per la ciutadania i els drets i les aspiracions de les províncies. “Els ideals canadencs amb què hem intentat viure amb diversos graus d'èxit i fracàs en els últims cent anys són, de fet, un acte de desafiament de la història de la humanitat. Si aquest país nostre hagués estat fundat sobre una visió no tan noble dels drets i les llibertats o si els nostres avantpassats s'haguessin rendit a les dificultats de construir aquesta nació, el Canadà hauria estat desmembrat faria ja molts anys..., perquè si els ciutadans i les minories no se senten protegides contra la tirania de les majories i si els canadencs francòfons, els pobles aborígens i els nous canadencs no senten que seran tractats amb justícia per la majoria, és inútil demanar-los que obrin els seus cors i la seva intel·ligència a la comunitat d'aquest país. De la mateixa manera, si les províncies consideren que els seus drets de sobirania no estan assegurats en aquelles àrees que són constitucionalment de la seva jurisdicció és inútil mirar de convèncer-los de cooperar i compartir amb la resta del país.”

El plantejament polític de Trudeau és contrari al de Valera. L'irlandès defensa la independència d'un petit país que es vol separar d'un gran imperi i el canadenc mira de construir una consciència nacional compartida sobre un territori immens i en gran part no habitat, amb pobles diversos –les comunitats autòctones i els colons d'origen francès i britànic–, i amb nivells de renda, cultures, llengües i religions diferents. Però hi ha una coincidència entre l'un i l'altre pel sentit de democràcia, igualtat de drets i respecte per a tots, tant en l'aspecte individual com col·lectiu. L'objectiu és divers, però la pràctica és la mateixa.

avui Hi ha entre Catalunya i Espanya una baralla poc respectuosa amb la voluntat dels altres que porta sovint a la tergiversació interessada dels fets i a la desqualificació, que en res afavoreix la creació del necessari clima de confiança i respecte per la contrapart que fa la discrepància viable i la confrontació política i ideològica enriquidora més que devastadora. Cal preguntar-se si aquesta circumstància és evitable si una de les parts es comporta amb el nivell de cortesia, respecte i educació necessari i esperable. Tot i no ser fàcil no caure en la provocació, no respondre amb el mateix to amb què s'és interpel·lat, és possible i sens dubte políticament desitjable si es vol demostrar que no tots som iguals. Cal fer-ho no solament per elegància, sinó per eficàcia política.

Deia Ramoneda fa pocs dies que quan es va desenvolupar l'administració de la Generalitat des de zero als anys setanta es va perdre l'oportunitat de vestir una administració pública moderna eficient, autoregulada i amb l'esperit i la voluntat profunds de servir la ciutadania, sense construir defenses de prerrogatives i drets exclusius i parroquials per a polítics i personatges de la vida pública. Per construir una nova administració, ja no hi som a temps, però sí que podem establir pràctiques, procediments i pautes de conducta diferents que construeixin de dalt a baix una nova manera de fer política i d'estar en la funció pública. Es necessita l'exemplaritat dels líders i dels governants.