Desconcert
“De moment, més que el concert,
el que estan aconseguint Mas, Junqueras i Duran, gràcies a les seves declaracions, és
que ja tinguem
el desconcert”
En aquests preparatius de la guerra moderna en què es troben Catalunya i Espanya tots sabíem que arribaria un dia que l'Estat ens posaria damunt la taula la possibilitat d'un pacte fiscal, d'un concert econòmic o d'una relació asimètrica que a alguns els faria ballar el cap. La qüestió és, però, que l'oferta encara ni la flairem (ens l'hem inventada des d'aquí tot plegat perquè el ministre Montoro ha dit que un dia o altre s'avindrà a flexibilitzar el sostre de dèficit autonòmic quan la Unió Europea ho permeti a l'Estat, que ja em diran quin compromís) i ja hi ha un desgavell. Hi ha republicans que diuen que això ja està, que no donaran més suport a un govern que retalla TV3 (com si TV3 fos una vaca sagrada que a diferència d'escoles i farmàcies no es pogués retallar sense perdre qualitat) i que trencarien el pacte demà mateix; hi ha convergents desorientats perquè entre imputacions i malentesos interns encara no entenen què està passant, i hi ha democratacristians que des del primer dia comparteixen més full de ruta amb l'oposició que amb el president. No hi ha ni una oferta seriosa sobre la taula i Mas ja diu que s'acolliria a un concert que no li han proposat, Junqueras repeteix que ell no dóna suport a Mas sinó al poble de Catalunya, a Rovira li tremola la veu quan ha de defensar Oriol Pujol, i a Duran i Lleida el malinterpretem quan fa conferències a Madrid. No hi ha ni una oferta seriosa de concert econòmic i, en canvi, ens sembren desconcert. I això que, ho diuen tots i jo no tinc perquè dubtar-ne, comparteixen el mateix full de ruta i volen arribar allà mateix. Com és, doncs, que no ho percebem així?
