Imputats

Em poden titllar d'ingenu, però jo ho veig d'aquesta manera. Hi havia unes empreses que aspiraven a concursar per ocupar-se del servei d'inspecció de vehicles, la ITV, i com que cap oferia al govern garanties, Oriol Pujol en va animar una altra que considerava més solvent a presentar-se. No a guanyar el concurs –que no el va guanyar– sinó a presentar-se. És com quan un govern, d'acord amb la seva obligació, detecta que hi ha una empresa al món que busca lloc on instal·lar-se i fa tots els possibles perquè recali al territori. És això corrupció i ganes d'enriquir-se? Si de cas les comissions, si n'hi ha, se les emportaran els despatxos que facilitaran la transacció. Però els polítics? ¿S'han de mantenir inactius per por de ser sospitosos de beneficiar-se econòmicament de la seva activitat? Aturem la política, en aquest cas.

Ara l'alcalde de Lloret. Se l'imputa també per haver acceptat diners de la màfia russa per subvencionar un equip esportiu de la localitat. Però, ¿sabia ell que els russos del seu poble pertanyien a la màfia quan la subvenció es va fer efectiva? Aquesta contingència s'ha descobert posteriorment i és per aquest fet que s'ha obert la investigació. “És que la subvenció va ser a canvi d'una instal·lació d'esbarjo dels russos.” La gent ha de saber que gran part de les millores que ha observat al seu poble de trenta anys ençà s'ha fet “a canvi” d'alguna cosa: vostès faran aquests pisos, aquest port o aquesta planta de compostatge i “a canvi” construiran un parc al davant, subvencionaran el grup de teatre o coronaran l'obra amb un monument a un fill il·lustre que no sabem com homenatjar. Tot legal i conegut per tothom. “És que l'alcalde va ser convidat a Rússia per la ‘màfia' perquè veiés el complex que aquesta volia reproduir a Lloret.” ¿Quants alcaldes o governants no han viatjat, convidats, per veure plantes de residus, centres comercials o el sincrotró? “És que l'alcalde a la nit va anar a ballar.” Si s'hagués quedat a l'hotel o hagués assistit al Bolshoi, seria perdonable?

Tots aquests casos –i altres com el de Daniel Fernández del PSC–quedaran en res, però mentrestant haurem exercit la indignació, haurem contribuït a desprestigiar l'activitat pública i el país que vol viure en llibertat i haurem destrossat unes carreres polítiques.