Desobediència, contrapoder i desgast

Cada vegada més, la desobediència civil s'incorpora en l'imaginari de l'independentisme com una forma primordial i eficaç de lluita. L'últim exemple ha estat el full de ruta que l'ANC ha aprovat a Girona, en el qual es parla de desobediència, insubmissió i resistència total. Els exemples al llarg de la història són coneguts de tothom i resten en la memòria col·lectiva uns quants personatges i moviments que van desobeir les lleis com una via per desgastar-les, evidenciant-ne el caràcter injust fins a arribar a fer-les inoperants a través de la solidaritat davant la repressió d'aquesta desobediència. Tanmateix, plantejar la desobediència dins d'un procés d'independència, que implica un país sencer, és quelcom d'una envergadura superior, que necessita més organització que no pas un nucli reduït de persones conscienciades i disposades a assumir els costos repressius.

Quan parlem de desobediència, hem de pensar que no n'hi haurà prou amb accions de ressò mediàtic i/o internacional. Per exemple, en els propers mesos ens podem trobar dos escenaris diferents respecte a la consulta. El primer, que aquesta sigui totalment vetada per l'Estat espanyol i que, per tant, ja hagi de ser celebrada desobeint les lleis. Els ajuntaments i la Generalitat tenen la capacitat logística per organitzar-la i, per tant, la prohibició espanyola no hauria de ser un obstacle a la voluntat política. El segon escenari és que, havent celebrat la consulta, l'Estat espanyol li negui qualsevol validesa política i s'oposi a iniciar la negociació per a la secessió.

D'aquesta manera entrarem en una fase en la qual per fer valer la sobirania del poble català ja s'hauran exhaurit les formes de la desobediència simbòlica, i haurem de tendir cap al desgast dels interessos de l'Estat i la creació de contrapoder, tal com han fet la majoria de moviments d'alliberament nacional que han reeixit al llarg del segle XX. Això és així perquè l'única manera de pressionar l'Estat serà provocant que la seva dominació sobre el nostre poble tingui més costos que no pas beneficis.

Això pot passar en primer lloc per la insubmissió fiscal. Nombrosos ajuntaments estan aprovant mocions per ingressar els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana, tal com fan alguns particulars i empreses. De moment aquest exercici de sobirania fiscal no es tradueix en insubmissió, perquè l'agència els ingressa obedientment a la hisenda espanyola. Però no sempre serà així. En segon lloc, aquesta desobediència pot passar per les mobilitzacions populars que afectin econòmicament els interessos de l'Estat espanyol. Des de vagues fins a boicots als interessos d'empreses espanyoles clau. Empreses que de passada direm que no han estat mai gaire amigues dels nostres interessos com a poble (...ni del poble espanyol, ni dels pobles de Sud-amèrica, ni...). I si algun cap benpensant argumenta que és impropi traslladar a l'economia un conflicte polític, que pensi si l'Estat espanyol no ha fet i està fent exactament el mateix, amb l'ofec de la nostra economia. I finalment, una darrera línia d'actuació desobedient pot ser l'ocupació dels centres d'operacions i governabilitat de l'Estat al nostre territori.

Tan sols el desgast mitjançant la desobediència pot forçar l'Estat a reconèixer el resultat d'una consulta i iniciar negociacions per a l'endemà. Fins avui, cap poble sota el domini espanyol s'ha alliberat sense una guerra. El poble català al segle XXI no té la intenció de vessar ni una sola gota de sang. Tanmateix, sí que sabem que un exercici regular i organitzat de resistència, desobediència i desgast pot servir per articular la resolució del conflicte democràtic amb l'Estat.