Informació catalana

Durant les passades eleccions de novembre, en alguns actes de Solidaritat Catalana, entre bambolines, vaig gaudir d'algunes converses amb un amic periodista de certa volada i renom, que m'il·lustrà de la seva idea que actualment estem en una espècie de guerra silenciosa, no bèl·lica. Molts ni ens n'adonem, però més endavant així ho descriuran els llibres d'història: la Guerra de la Independència de Catalunya. És bo de tant en tant sentir les pròpies intuïcions en boca d'altri, si més no anima... Fa pocs dies, el pare dels Mossos moderns, Miquel Sellarès, refermava aquesta tesi i ens alertava en una entrevista dient: “Estem en guerra!” Els espanyols, que se n'han adonat abans que nosaltres, han activat els seus mecanismes de defensa a tots nivells, polítics, administratius, i també bruts.

I mentre la guerra bruta escomet contra Catalunya i els seus representants, el nostre Parlament bada parlant reiteradament de dret a decidir, en lloc d'Independència o d'Estat Català, com tocaria segons una majoria social assedegada que prengué el carrer la passada Diada. Als països democràtics no els cal parlar tant del dret a decidir, sinó que l'exerceixen directament. Aquí no, és clar, Spain is different. Així mateix, la conselleria d'Interior, tot i disposar d'una policia nacional considerada de les millors d'Europa, i la més antiga del continent, els Mossos d'Esquadra, sembla badar igual que el Parlament, i no ha entès ben bé el joc tèrbol que porta entre mans l'enemic castellà, el qual vetlla perquè quedi al marge dels seus afers més escabrosos, com Método 3, una de les puntes d'iceberg de l'espionatge estatal.

Método 3 seria una de les patinades del servei secret espanyol, ja que l'agència de detectius no era res més que una filial encoberta del CNI, des d'on operar al territori espiant la classe política catalana, recollint informació per quan calgués desprestigiar-la (ara!). L'aparell d'Estat s'ha esforçat per tal que el cas quedés en mans de la policia espanyola (sia CNP o Guàrdia Civil) i no ens mans dels Mossos, que amb la seva investigació no sotmesa a Espanya podrien haver estirat un fil massa llarg. El mateix director de Método 3 ha reconegut que un agent secret el coaccionà perquè es protegís Alícia Sánchez-Camacho, i no es parlés de la seva implicació en les escoltes il·legals (i al seu torn ella ens distreu del cas tot renegant de la seva escorta personal). Espanya protegeix els seus garants com Camacho, i ataca els enemics –com és normal en tot país–, per això fins avui molts casos de corrupció política, tot i saber-se, s'ocultaven; no obstant això, amb l'onada independentista, aquells que tenien les mans brutes s'exposaran a la llum pública sense manies, intentant escarnir la seva causa.

Enfront la greu situació, el Departament d'Interior català hauria de prendre mesures d'emergència en dos fronts: a àmbit de policia judicial, demanar als tribunals que tots els casos de transcendència pública passin per mans dels Mossos, els quals en breu, amb la creació del nou Estat, adquiriran competències integrals; a àmbit d'informació, crear i desenvolupar allò que podríem anomenar CIC (Centre d'Informació Català), amb la prioritat de controlar els serveis secrets espanyols com a primer pas per aturar la bomba de rellotgeria que estan muntant a casa nostra. Recordem, com a exemple, que si fa un segle, durant la Guerra d'Independència irlandesa, Michael Collins i els seus lleials homes no haguessin creat un circuit de contraespionatge als anglesos de Scotland Yard, el procés no hagués resultat tan reeixit. Tot i que el cas català, per sort, s'inscriu en un altre context, no hauríem de deixar d'aprendre d'altres processos històrics, al cap i a la fi, l'estelada també la vam agafar prestada de Cuba.