Ho aguantarem, tot plegat?

Cada cop et trobes més gent que es pregunta si ho aguantarem, tot plegat. I jo acostumo a preguntar-los sempre què vol dir, això de “tot plegat”? Per uns, el “tot plegat” és el camí cap a la independència; per d'altres, el “tot plegat” és la taxa d'atur; per d'altres, és que els farmacèutics no estan cobrant els endarreriments, i per altres, és que el tercer sector pateix en excés i cada cop hi ha més gent que passa gana per més que els iogurts ara no portin data de caducitat. Si volen que els digui la veritat, a mi a hores d'ara el que menys em preocupa, i espero endevinar-ho, és el full de ruta del dret a decidir. Això ho aguantarem si CiU i si ERC ho aguanten. I la cosa es pot aguantar tant si hi ha pressupostos nous, com si n'hi ha de prorrogats com si n'aprovem uns que no compleixin el que mana l'Estat i els impugnen. Voldria creure que hi ha una part important de tacticisme en l'actitud d'ERC i fins i tot en la de CiU, i que Mas i Junqueras saben el que es fan. Hi ha qui té pressa en aquest “no sé si ho aguantarem, tot plegat” nacional, però no s'adona que en pocs mesos al país han sortit al carrer més d'un milió de persones, el Parlament ha aprovat dues declaracions en favor del dret a decidir i tenim a la cantonada una llei de consultes. Aquí anem de pressa, tot i que no ens ho sembla. Per contra, anem a poc a poc, i no podem anar més de pressa fins que a Madrid deixin d'ofegar-nos, en el full de ruta econòmic i social. La solució a l'emergència nacional en el terreny polític, ara que tothom ja la dóna per perduda, a mi curiosament em sembla més ben encarrilada que no pas la social i l'econòmica; malgrat l'aritmètica parlamentària i els resultats del 25-N.