El que es veu a l'horitzó

Les revelacions sobre les activitats d'espionatge desenvolupades a Catalunya no haurien de sorprendre ningú. Si algú dels qui aspiren a disposar d'instruments d'estat té una mínima idea del que és un estat, no solament hauria d'haver-ho previst, sinó que fa temps, abans fins i tot de parlar del tema, hauria d'haver-se dotat de mitjans per intentar contrarestar-ho. No s'hi val a dir que és molt lleig que un govern provi de manipular l'opinió, o que airegi afers tèrbols d'altes finances o de baixes alcoves, amb vista a influir en els resultats electorals. Això s'ha fet sempre, i aquí més; sense gaire finesa, però amb conseqüències innegables. Ara bé, el tràfic de secrets i l'exhibició de vergonyes són una part del tot, i no pas la més important. Les cròniques sobre corrupcions, prevaricacions i dissipacions de cabals públics a totes les Espanyes no han servit fins ara de gaire res. Potser han afavorit l'alternança en alguna institució, o que algun grup minoritari tragués el nas; però tot dins la més estricta normalitat. Seria estrany esperar que l'electorat català reaccioni d'una altra manera en saber que el parent d'algun polític s'enduia del país un sarró ple de bitllets, o que un batlle es deixa convidar generosament, o que les concessions de serveis públics queden entre amics. Ja estem curats d'espants, i ningú no modificarà gaire les seves idees pel que fa a allò que a Madrid en diuen el “problema catalán”. El desig de separació ha arrelat prou, i resistirà la presentació d'uns quants comptes paradisíacs i d'unes quantes converses privades, fins i tot quan es tracti de veritats objectives. Ningú no es fa gaires il·lusions sobre la sobrietat i l'honradesa dels polítics, aquí tampoc; la incompetència, en canvi, sí que fa més por. Els qui diuen tenir un full de ruta, més que el projecte de tasques del CNI, haurien de témer la improvisació i evitar els contes de la lletera. L'Estat no confia tant en els micròfons amagats com en la distància entre els desitjos i la realitat que es dirà que pateixen, i potser realment pateixen, els polítics catalans. L'objectiu és que la sensació d'ingovernabilitat que s'anirà induint –inversions que no vénen, lladres que no se'n van, pobresa sense pal·liatius, i tantes coses més– acabi fent que una majoria suficient de ciutadans de Catalunya es decideixi a confiar només en el govern de veritat. No ben bé com durant la dictadura de Primo de Rivera, però alguna cosa per l'estil.