La penúltima colònia (I)

La situació actual del contenciós Catalunya/Espanya és complexa, lamentable i comprèn diverses qüestions. Començaré referint-me a la mentalitat castellana adherida al seu ADN, és a dir, que té arrels profundes i condiciona la seva particularíssima visió de la península Ibèrica. La consideren la seva finca particular sobre la qual poden fer i desfer (excepte Portugal). D'entrada, l'estructura social era diferent de la catalana i, a títol d'exemple, es reflectia en la seva literatura mitjançant arquetips com ara l'hidalgo i el pícaro, ben allunyats de la nostra realitat. És una mentalitat que porta adherida la idea d'uniformar arreu de l'Estat perquè tothom sigui igual que ells i això, a part d'imperialisme, suposa una brutal simplificació de la realitat. En l'afany que l'Estat sigui un bloc monolític i homogeni nosaltres representem una intolerable anomalia que cal eradicar. Per exemple, hi ha una única nació espanyola i això porta a sacralitzar-la (per cert, és d'esquerres un PSOE que anteposa la legalitat de la santa Constitució a la legitimitat democràtica de la nació catalana?). També cal esmentar la descripció de Castella que va fer Ortega y Gasset dient que té esperit guerrer, en contraposició al caràcter industrial català i basc. I en fa una valoració per la qual l'ètica industrial que regeix aquesta activitat és, moralment i vitalment, inferior a l'ètica del guerrer. Només faltaria! Amb això està tot dit.

Un altre tret definitori del caràcter castellà són els deliris de grandesa que, sovint, els situen fora de la realitat manipulant-la i idealitzant-la creient-se ser un Estat ben sòlid i importantíssim a Europa, i una conseqüència és la ineficiència en el camp econòmic. Per tant, no és gens estrany, doncs, que es facin infraestructures tan enormement forassenyades com la xarxa radial de l'AVE amb una inversió altíssima i que arrossegarà dèficit any rere any. També fan ostentació d'un nacionalisme descarat que, històricament, s'ha manifestat de diverses maneres que revelen aquesta fal·lera per destacar en el context europeu: la Ñ, l'ample de via ibèric, recentment la E a l'AVE i l'apreciable enrocament en el seu idioma, entre d'altres. Tal vegada, es podria aplicar als espanyols el qualificatiu que Astèrix adjudicava als romans.

Hi ha un tema que reforça l'anterior i que es va anar coent en el transcurs del franquisme. Consisteix a focalitzar la grandesa en Madrid, abans capital purament política i ara capital total. Sens dubte, la tríada de grans ciutats europees és, of course, París-Londres-Madrid. I així tota la maquinària de l'Estat rema en aquesta direcció i, per tant, frena l'empenta de Barcelona. És normal, doncs, que s'insisteixi en l'esperpèntic corredor central en detriment del mediterrani. A tot això s'hi afegeix un nucli dur de poder i d'interessos madrilenys format per tres grans components: polític, econòmic i funcionarial d'alt nivell reforçat pel mediàtic.

Espanya exhibeix una evident manca de democràcia pel tractament que dóna a la que ells mateixos n'havien dit l'Espanya assimilada (ara l'excepció és Aragó). Bé, la gran decepció rau en l'aparent progressisme del PSOE: amb algunes diferències, Aznar i Guerra són dos digníssims representants d'aquesta Espanya retrògrada, jacobina i escassament democràtica.

Nosaltres separadors? Sempre hem mirat cap a Europa i, en canvi, Espanya ha tingut molt clara la idea de les fronteres. Més que mai, ara és l'hora de les interdependències, que no vol pas dir estar supeditats a l'Estat espanyol.