Diàlegs per la independència
Parlar està molt bé. Però nosaltres sempre hem estat més aviat un poble de fets
Recull una dita popular que “dos no es barallen si un no ho vol” i de la mateixa manera podem dir que “dos no dialoguen si un no ho vol”.
El diàleg entre Catalunya i Espanya és el gran tema que té entretingudes des de fa setmanes totes les tertúlies dels mitjans de comunicació. A Catalunya hi ha un consens parlamentari amplíssim i un clam ciutadà a favor de consultar el poble perquè puguem decidir lliurement què volem. En canvi, a Espanya mantenen una posició enrocada en la lectura monolítica de la Constitució. No, això no es farà.
Ja es veu doncs que la paraula diàleg no vol dir el mateix per a uns i altres. Per a uns, dialogar vol dir posar-nos d'acord amb l'altra part per veure com ho fem, això de preguntar al poble. Per als altres, dialogar vol dir fer-nos entendre que la resposta és “no” i que ens hem de convèncer que tenen raó. No hi ha arguments a discutir, hi ha una paret.
Amb aquestes perspectives crida l'atenció que s'hagin aixecat tantes veus darrerament advertint que si no hi ha diàleg amb Espanya no hi pot haver cap altra sortida per al cas català, i que si “ells” no ho volen, no podrà ser. Crida l'atenció que una majoria parlamentària de catalans no sigui suficient legalment, democràticament, per aconseguir fer una consulta (ja no dic decidir el nostre futur més enllà de la consulta) i que en canvi un sol alumne pugui decidir si s'ha de parlar en castellà (no en català) a l'aula en detriment de la resta dels alumnes. Oi que hi ha alguna cosa que falla?
Ara Espanya tiba la corda d'una manera força salvatge esperant que desistim, com tantes altres vegades han desistit els nostres representants polítics (i nosaltres ho hem acceptat), mentre imposa les seves retallades en l'economia, en la llengua, en els drets democràtics..., en la dignitat.
Diàleg, sí, però amb fermesa i sense perdre de vista el que ens hi juguem. Cal que la nostra classe política recordi les il·lusions col·lectives i alhora el patiment de les famílies, que no demori les solucions. No fa gaires dies escoltava en una de les moltes tertúlies televisives que ens tenen distrets que un corresponsal de televisió en una capital europea deia que si ens expliquessin bé el sentit de les retallades la gent hi estaria d'acord, perquè la gent és capaç d'entendre el que és necessari i evident. Necessari per a qui? Em vaig preguntar si ell entendria que a la sortida d'aquella tertúlia la seva empresa li digués que ha decidit retallar-li el contracte i que es queda sense sou ni prestació..., al capdavall altres corresponsals han estat eliminats. Els interessos de qui s'estan salvant amb el nostre sacrifici? La realitat és que ens estem empobrint i no només econòmicament. Continuem parlant de diàleg mentre ens retallen la llengua, mentre planifiquen un model de país on la cultura és un luxe, l'esforç es penalitza, la petita empresa desapareix, es relaxa la moral, la gent és empesa a la misèria...
Diàleg? Sí, segur. Som un poble dialogant per naturalesa, entre nosaltres i amb els altres pobles. Però de tu a tu, no sotmesos, perquè necessitem construir un país amb uns valors diferents dels que ens estan imposant. I per aconseguir-ho vull recordar que hi ha més coses a fer a part de planificar cadenes humanes, fer voleiar estelades, animar les xarxes socials amb manifestos diversos i fotografies. Parlar està molt bé. Però nosaltres sempre hem estat més aviat un poble de fets. Tal com deia Salvador Espriu parlant del nostre poble: “L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus si s'arrisca d'un cop a ser qui és”. Perquè, com ell, el volem “amo de tot, no gos mesell sinó l'únic senyor.”