Una enorme insolvència

Aquesta setmana l'Enquesta de Població Activa ha deixat damunt les consciències de l'administració i els administrats unes dades dramàtiques. Més dramàtiques encara perquè, amb el pas dels mesos, el gran drama que patim s'accentua. Els aturats a Catalunya han superat, per primera vegada en la història de l'estadística laboral, la barrera dels 900.000. És a dir, el 24,53 per cent de la població potencialment activa. A Espanya, el percentatge encara és més alt: el 27,16 per cent, que trenca la barrera psicològica dels sis milions d'aturats. Una xifra que governants alternats han afirmat tant com han cregut necessari que no se superaria mai.

Aquesta és l'estadística i aquestes han estat fins ara les proclamacions que la realitat, obstinada, ha desmentit una vegada i una altra. La situació que hi ha al darrere és molt més dolorosa. A Espanya gairebé dos milions de famílies malviuen amb tots els seus membres esperant un lloc de treball cada dia més incert. Els treballadors aturats de més de cinquanta anys comencen a intuir que no trobaran mai més feina i que s'hauran de resignar a sobreviure escorats al marge fins a la jubilació, que obligatòriament haurà de ser migrada. Una part de la joventut més ben formada sap que s'haurà de buscar la vida laboral en uns altres mercats menys ingrats. La raó s'ha girat de cara a aquells que preveien fa temps els riscos d'una exclusió social massiva i encara cap sociòleg no ha acabat d'explicar quin miracle atura un esclat de violència social.

Contra aquesta situació cada dia s'escampa més un discurs altament demagògic que apunta als “polítics” i als “banquers” com a únics responsables de la crisi. Que exclou qualsevol altra inconsciència i que es presenta inequívocament, sagradament, com “la veu del poble”. Es fa difícil haver de demanar sentit comú quan la resposta és un insult. Però tots aquests líders de les masses oprimides pels altres no es poden quedar només en l'esmena a la totalitat. Si banquers i polítics són l'escòria de l'univers i “el sistema” és, senzillament, un frau pervers que els poderosos utilitzen per perpetuar-se en els privilegis, ells han d'explicar ben clarament què proposen com a alternativa.

Fins ara qui ha concretat més en aquest sentit de la responsabilitat han estat l'economista Oliveres i la monja Forcades. En un decàleg que s'assembla a les taules dels manaments proposen, entre altres lleugereses, la nacionalització de la banca i l'expropiació de les empreses energètiques. Tot això no és nou, però si un govern, espanyol o català, pren aquestes mesures haurà de poder fer front a la decisió; és a dir, haurà de poder pagar-la. Si no ho fa així, Espanya o Catalunya quedaran immediatament excloses dels circuits financers internacionals. És una opció. La Veneçuela chavista que tant defensa Teresa Forcades l'ha practicada parcialment, però Veneçuela paga amb petroli. Amb què pagarien Espanya o Catalunya?

Aquells que pateixen una situació personal dramàtica –una malaltia, per exemple–, desesperats, al final només acaben demanant la mentida que els alleugi. Afectats per càncers terminals han anat a parar a xarlatans i venedors de fum com a darrera alternativa pal·liativa. No cal dir que ningú mai n'ha tret res de profit. Ara a Catalunya hi ha molta gent que només demana retòrica contundent. I que no es para a analitzar, amb la calma necessària, què els estan venent. La proporció de saltamarges i predicadors –alguns d'ells lligats a algun orde religiós que en té gran tradició– ha augmentat de manera exponencial. Més fins i tot que l'atur. Però el fet que s'escampen no resoldrà cap problema.

Ara aquests repartidors de ciris s'han felicitat perquè Brussel·les està a punt de flexibilitzar el dèficit que exigeix a Espanya enguany. Perversament demanen més deute públic i alhora reclamen que es negociï l'anterior o fins i tot que no es pagui. De què serveix poder-se endeutar més si ningú et fiarà i fins i tot aquell que t'avala queda exposat a l'insult del beneficiat? El nou marge de dèficit no l'hauran d'absorbir els banquers i els especuladors que al mateix temps se situen al centre de totes les ires? Per què l'han d'adquirir? Qui els pot obligar?

Que el govern alemany accepti endeutar-se més, gastar més, pot animar els mercats i els consums. Que el govern espanyol s'endeuti més no és cap bona notícia. Més aviat, és un desastre. Els que es pensen que l'estat del benestar persistirà gràcies a un endeutament creixent i accelerat haurien d'explicar d'ací a només tres anys quin percentatge del pressupost del govern espanyol o del català es destinarà a costos financers i quina repercussió tindrà aquesta despesa en les partides socials.

Endeutar-se no és cap ganga. I arriba a la categoria de temeritat irresponsable si al mateix temps no hi ha cap perspectiva de millora econòmica que faci entendre que es tracta d'una mesura extraordinària durant un temps limitat. Quina efectivitat van tenir tots els plans Ñ i E del president José Luis Rodríguez Zapatero? El gran problema d'Espanya és que no sap com fer créixer l'economia productiva. Que no sap com substituir de manera decent i efectiva la gran especulació alimentada a l'entorn del sector immobiliari. Endeutar-se més ara vol dir complicar-se més les coses i ser més pobres demà. El gran problema de Catalunya és no poder-se desprendre d'un Estat que només aspira a emetre deute públic. Absolutament ineficient. Amb governs que alternen insolvències. I creure'ns il·luminats que només saben vendre llibres o imitacions de sant Vicent Ferrer.