Indiferència

Aquest diari publicava dijous un reportatge de l'Alba Losada en què s'explicava que la forma pròpia de dir les hores en català està cada cop més en desús en favor de la traducció castellana. Vaja, que en lloc de dir que són dos quarts de quatre s'està imposant la fórmula de dir que són les tres i mitja. Jo ho trobo horrorós. A banda que a mi em sembla magnífica la diferència de fons que hi ha entre una i altra expressió (fixeu-vos que els catalans mirem sempre endavant, sempre apuntem cap a l'hora que vindrà –dos quarts de quatre, tres quarts de quatre–, mentre que els castellans solen mirar enrere i arrosseguen l'hora ja passada –las tres y cuarto, las tres y media–), el que més em preocupa d'aquest fenomen és la indiferència que ens provoca. Ho trobem normal. Ens demanen per quedar a les quatre i mitja o a les cinc menys quart i ho traduïm sense protestar. A mi se'm regira l'estómac cada cop que sento les retransmissions esportives en alguna ràdio (els “hi ha que tenir que fer”, els “lu que passa és que”...), i se'm regira, sobretot, cada cop que m'instal·lo en un bar i demano un tallat o, a vegades, fins i tot només un cafè, i no m'entenen. Com pot ser que algú que serveixi en un bar no sàpiga que un cortado és un tallat i que un cafè no és un solo sinó un cafè. Jo els insisteixo i, si convé, faig mímica. Però és una batalla perduda, en sóc conscient. Cada cop trobo més companys, amics i saludats que al primer “¿Cómo?” del cambrer, el taxista o el dependent de la botiga de torn es passen al castellà. I hi ha qui fins i tot ja ho demana directament en castellà perquè, em diuen, així en fas més via. Som així, nosaltres.