Suspesos cautelarment
“Molts trasllats de pis comencen així; surt a conversa el tema, fa il·lusió i el procés llavors és imparable”
Un dia d'aquests, tot dinant, en una d'aquelles reunions familiars que es fan, decidireu que us voleu canviar de casa. Potser començarà l'avi dient que ja n'està tip, de veure aquelles parets resclosides, carrinclones i passades de moda, i de viure en un pis amb poca llum i que cau a trossos. La sogra li explicarà que potser canviant les bombetes, engrandint les finestres i pintant amb uns colors més alegres ja n'hi hauria prou, que ara canviar de casa és prou complicat. Però sortiran gendres, fills, néts i cosins, que han vist més món que els seus avis, i començaran a treure un reguitzell d'arguments irrefutables: el lloguer és massa car, cada cop hi ha més avaries, les aixetes perden aigua per tots costats, les habitacions són massa estretes, el llit no hi cap, les persianes fan soroll, els veïns de l'escala són uns fatxendes i, què carai, a ells els fa il·lusió marxar. Molta il·lusió. Molts trasllats comencen així. Surt a conversa el tema i, a poc a poc, amb el temps, la cosa va agafant cos i el procés és imparable. I ara tothom vol canviar de casa. Tenir veïns estrangers i posar plaques solars. Pot ser, deia, que un dia d'aquests us passi això. Que decidiu canviar de casa i el procés sigui imparable. Si ho feu, jo només us aconsello una cosa. I és que tireu pel dret i no us escolteu gaire ni els veïns ni el president de l'escala, que només vetllen per la quota mensual. I vigileu que no ho sàpiga el TC. No fos cas que ara que us fa il·lusió us suspengués cautelarment la intenció de traslladar-vos. O les trobades familiars. O ser parents. O parlar del tema. O el dret a respirar. O a existir. O vés a saber què. No l'escolteu. Engegueu-lo a dida.
