Opinió

La reforma de les administracions

Sovint és el gestor o directiu públic el que necessita protecció fiduciària enfront del polític i no el personal subaltern que treballa a l'administració

“Prescindir dels funcionaris”, “eliminar-los”: aquests eren alguns dels epítets amb què un mitjà obsequiava el treball de la comissió de la Reforma de les Administracions Públiques que, per encàrrec del president de la Generalitat de Catalunya, vaig tenir la responsabilitat de coordinar. Els titulars esmentats eren sorprenents ja que pertanyien al mateix mitjà encapçalant idèntic text a dues versions seves a la web. Faltava que ens atribuís la comanda d'enverinar-los per extingir-los d'una vegada, tal era la malevolència de qui subscriu! I, sobre aquests titulars, ja s'apressaven alguns a desqualificar el treball de la comissió, dels qui “fem negoci” amb la reforma, tot opinant d'un text que molts ni havien llegit, filtrat com estava el document per aquell mitjà. Passat l'emprenyada davant la injustícia en el tractament rebut per un treball fet gratis (sí, sí, sense cobrar) et amore (des de l'estima a la provisió pública: mirin si no l'ocupació principal dels que el signàvem), encaixàvem la reacció corporativista, immobilista i conservadora d'aquelles respostes. Ara l'informe resta ja a disposició de tothom que vulgui a la web de la Generalitat, i podem comentar-ne alguns aspectes sense intermediaris maldients. En primer lloc, l'informe no postula ni l'eliminació dels funcionaris ni, òbviament, prescindir-ne. Sabem que això no és possible ni, com diem, desitjable. Estàvem identificant en quins àmbits noves contractacions sota el règim de funció pública vénen justificades per la responsabilitat de la competència que exerceixen els treballadors públics (l'autoritat), com pel fet de necessitar un estatus particular que eviti tant l'abús d'aquesta potestat enfront de l'administrat (policia, presons, poder judicial, cossos d'inspecció) com per protegir-los d'una influència inductiva del partidisme polític (cessanties pretèrites, prou conegudes). Afegíem, a més, que tot i que estendre la funció pública fora d'aquell nucli era discutible pels seus pros però també contres –i que, per tant, calia pensar en formes diferents de prestació de serveis, tant en ocupació pública estable com de concertació–, així i tot això podia ser aconsellable en supòsits concrets; per exemple, quan a la pràctica el cost de la contractació fes més cara la salsa (les transaccions) que el peix (els beneficis de la producció), quan els actius fossin molt específics als beneficis socials (externalitats positives que pivotaven en una millor coordinació) o quan l'oferta aliena era inestable o seguia comportaments oportunistes. De manera que la recomanació era la de (i) no qüestionar la funció pública sota potestas; (ii) requerir en altres casos i de manera subsidiària la conveniència de buscar alternatives diferents, i (iii) malgrat això, acceptar en tot cas aquells estatuts funcionarials en determinats supòsits, que tanmateix s'haurien d'explicar.

De fet, seguia així la comissió bona part de les noves tendències de recomanacions: “fes” o “explica per què no fas”. És una manera senzilla de trencar asimetries i traslladar la càrrega de la prova. Alguns exemples: provisió pública (regulació, finançament i responsabilitat davant l'usuari) no implica sempre, per definició, producció pública administrativa de gestió directa, i s'ha de poder explicar en cada cas la raó per la qual no s'aprofita la col·laboració privada si aquesta existeix. En un terreny similar: la no-transparència (com a principi, tota interacció entre administració i administrat ha d'estar disponible a la web) s'ha de justificar a l'empara, si és el cas, de la llei de protecció de dades; el silenci administratiu com a criteri sempre és positiu, i si no pot ser així, s'ha d'argumentar per quina raó no ho és, i d'entrada, els terminis de resposta o al·legacions han de ser els mateixos per a l'administració que per a l'administrat, i si aquest no fos el cas, cal explicar-ho. Altres camps: una comissió de nomenaments ha d'acreditar la capacitat directiva pública ja que, per exemple, ser un bon cap de premsa del líder de l'oposició no fa per un bon director o gestor de la corporació de mitjans públics quan es guanyen unes eleccions. Sovint és el gestor o directiu públic el que necessita protecció fiduciària enfront del polític i no el personal subaltern que treballa a l'administració. I sobre tot: cada llei principal ha d'incorporar una memòria econòmica justificativa i un preàmbul que marqui els objectius el compliment dels quals empíricament han de servir per avaluar la seva efectivitat, així com les raons per les quals s'ha optat per aquella alternativa enfront d'altres, i per això aquestes normes han de comportar una reserva mínima de finançament que permeti la seva avaluació posterior. Així mateix, tota regla nova n'ha d'identificar alguna altra que pugui abolir. Last but not least no sembla lògica la separació entre conselleries de les competències relatives al funcionament de les administracions públiques de les que corresponen al seu finançament. I si us plau, simplifiquem administracions: que el punt d'accés s'ubiqui tan pròxim com es pugui al ciutadà, independentment del back office centralitzat que es desitgi.

La reforma de les administracions públiques és una tasca que tenim pendent a casa nostra des de la creació de la Generalitat. La inèrcia de continuar amb el model d'administració espanyola passa avui factura a una economia que vol ser més competitiva i dificulta una gestió dels serveis prou flexible que pugui servir el benestar de la majoria.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.