Els 1.000 pares de Wert

Una vegada i una altra, el ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha intentat lligar la llei que, li agradi o no, porta i portarà sempre el seu nom, a la llibertat. Malgrat que en un moment de debilitat digestiva va afirmar que l'objectiu era “espanyolitzar els nens catalans”, després ha justificat la modificació de la llei d'educació en una doble necessitat: fer complir les decisions dels tribunals i atendre les demandes de les famílies que volen que el castellà a Catalunya sigui llengua vehicular en l'ensenyament. “La llei” –és a dir, les sentències que la concreten– és confusa. Hi ha decisions judicials que demanen que l'ensenyament en castellà es generalitzi a tots els nivells i els centres catalans i n'hi ha que limiten la jugada només als casos que ho demanen. La teranyina de recursos que s'ha anat desplegant a l'entorn de la qüestió mareja. En tot cas, el que queda ben clar, i així ho afirmen tant els tribunals com el Consell d'Estat, és que ha de ser la Generalitat qui decideixi com s'ha de fer efectiu el dret dels pares que volen que els seus fills siguin escolaritzats en castellà.

Contra aquesta evidència, el ministre Wert ha donat mil voltes a la sènia. La seva llei d'educació –que no s'enganyi ningú: la llei que inspira i defensa Mariano Rajoy– està pensada per superar la resistència de la Generalitat. Si el govern català no garanteix la petició dels pares que així li ho facin saber, el govern espanyol actuarà a les braves. Buscarà els centres privats on els seus fills puguin estudiar en l'idioma “comú” de l'Estat, dotarà cada plaça amb una sucosa retribució de 5.000 euros i restarà aquesta quantitat de les aportacions que traspassa a la Generalitat. Es tracta, doncs, d'aconseguir com sigui, al preu que sigui i per sobre de qui sigui, que l'ensenyament a Catalunya es faci en castellà.

La trampa i la mentida és que aquesta pretensió es fa en nom de la llibertat i no de la pàtria. La llibertat dels pares a triar la llengua en què els seus fills han de rebre les classes. La trampa i la mentida queden en evidència quan es constata la importància que la reforma educativa atorga al castellà i al català. L'una és indispensable i serveix per examinar-se al final de l'escolarització i l'altra queda postergada al voluntarisme. El català no rep ni el tracte que el ministre concedeix a la religió catòlica. Es converteix en una molèstia prescindible. I des d'aquestes premisses, qui pot triar amb llibertat?

Afirma el ministre que no són només 17 els pares que demanen escolarització en castellà a Catalunya, que són 1.000. Ni que fos així –17 o 1.000–, la voluntat de transformar-los en excusa d'intervenció colonial queda ben diàfana. Al ministre Wert i al president Rajoy no els preocupa que hi hagi 17 o 1.000 pares que demanen el castellà. Allò que els repugna és que hi hagi un altre idioma a Espanya que tingui una consideració superior en qualsevol àmbit. I encara més, que aquest àmbit sigui públic. Això, senzillament, no ho poden suportar. Perquè el ministre Wert, el president Rajoy i el seu govern –com el PP o Ciutadans a Catalunya– senzillament consideren que el castellà és una llengua superior. Els 1.000 pares de Wert són només un recurs.

Si al ministre, al president o al seu govern els interessés la llibertat, la petició de 17 o de 1.000 pares en qualsevol altre punt de l'Estat també els preocuparia. I si els preocupés, haurien d'haver llegit la nota que ha fet pública Escola Valenciana, que diu textualment: “Escola Valenciana ha consultat als 44 centres que han sol·licitat canvi de programa per al curs que ve i 28 ja han rebut comunicacions favorables de l'aprovació d'un canvi de línia al valencià, encara que no tenen un document oficial.” És a dir, de 44 centres que han demanat un canvi de línia –del castellà al català–, només 28 han rebut l'aprovació. I això Escola Valenciana ho valora “positivament”, perquè, senzillament, fins ara el govern valencià s'havia limitat a no atendre les peticions que rebien.

Perquè el lector que no acabi de fer-se'n una idea sàpiga quina ha estat l'actitud oficial del partit del ministre Wert al País Valencià, Escola Valenciana concreta un cas feridor: “Hi ha centres paradigmàtics, que duien molts anys per aconseguir una línia en valencià. És el cas del CEIP 9 d'Octubre d'Alcàsser. L'any 2007, quan les famílies matricularen els seus fills per al curs 2008-2009, tenien doble línia. 43 famílies sol·licitaren ensenyament en valencià per a 25 places. 18 xiquets i xiquetes d'infantil de 3 anys es van quedar sense poder estudiar en valencià. Cada curs passava el mateix, cada curs el centre sol·licitava un canvi de programa o l'obertura d'una altra línia en valencià. La conselleria comandada per Alejandro Font de Mora s'hi va negar sempre. Ara, després dels anys, el 86,3 per cent de les famílies havien sol·licitat en primera opció valencià i ha estat una gran victòria.”

El cas d'Alcàsser és “paradigmàtic”. Milers de pares i alumnes valencians han vist cada any com la sol·licitud d'estudiar en català quedava arxivada i era rebutjada de manera sistemàtica. Escola Valenciana n'ha fet una projecció. En el cas que tots els centres poguessin oferir doble línia, 125.953 nens i joves que estudien en castellà ho farien en català. Enguany, pel que es veu, la conselleria ha fet un primer gest, però tornarà a deixar milers de peticions insatisfetes. Senyor ministre, amant i defensor de la llibertat, 125.953 famílies per 5.000 euros fan 629.765.000 euros. Ja en té prou?