La penúltima colònia (i 2)

A Catalunya, la política espanyola ens perjudica enormement en forma d'exagerat espoli fiscal, escassa inversió, atac als trets d'identitat... i em quedo curt. Actualment s'hi afegeix un descarat i intolerable ofec financer. Què hi pintem en un estat així? És patètic sentir alguns polítics de la suposada esquerra del PSOE parlant, ara i no abans, d'un teòric federalisme fet a contracor i en què mai han cregut i posant en evidència el seu fals progressisme. No són gens creïbles, però hi ha catalans que no s'adonen de la situació, ja sigui pel seu origen familiar forà o perquè s'han deixat intoxicar per les idees i la pressió espanyoles, o que estan desinformats i instal·lats en enormes prejudicis que els impedeixen veure-hi clar.

Comptat i debatut, pretendre canviar la mentalitat castellana és picar ferro fred. No hi ha res a fer, és massa ferma la seva actitud en relació amb la península (l'excepció és Portugal). I és que, sovint, aquesta mentalitat té incorporats apriorismes referits a un extremat espanyolisme i un caràcter imperialista que fa obviar la democràcia. En efecte, hi ha articles de la Constitució que no són democràtics. Entre d'altres, és el cas del que diu que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, quan l'Estat està format per diverses nacions. Utilitzen la Constitució per a una cosa i la ignoren pel que fa a la protecció dels diferents idiomes.

Suposem que rebéssim un tracte fiscal just, suposem que la inversió en infraestructures fos proporcional al nostre PIB, suposem que respectessin escrupolosament els nostres senyals d'identitat, suposem que ens poguéssim sentir còmodes dins l'Estat. En definitiva, suposem que es canviés la Constitució i es convertís l'actual estat jacobí en un estat realment federal. És suposar tant que, simplement, és inversemblant. És una ficció. Tot i que decidíssim viure en aquesta increïble nova situació, en aquest món tan inimaginable, llavors toparíem amb un estat que és molt ineficient, capaç de dilapidar milers de milions d'euros només per fer ostentació de la seva irrenunciable grandesa (realment és feblesa), i això sempre acaba en ruïna.

Vanagloriejar-se davant el món i exercir un nacionalisme agressiu els fa menysprear l'economia (simplificant molt: TAV, aeroports i resistir-se a fer el corredor mediterrani) i els converteix en uns mals companys de viatge. S'adonen que frenar les nostres capacitats de desenvolupament és com si matessin la gallina dels ous d'or? Ens convé, doncs, desempallegar-nos-en. Com diuen ells, val més “cada uno en su casa y Dios (Europa) en la de todos”. Cal afegir-hi, però, que no tots els espanyols participen d'aquesta actitud i, per altra banda, mantenim amb ells llaços familiars o d'amistat. I nosaltres tampoc som perfectes però sí sensats, i tenim sentit de la realitat. Per tant, s'haurien de mantenir unes bones relacions de veïnatge. I el PSOE i el PSC podrien seguir sent partits germans. Passa, però, que un d'ells s'hauria casat i viuria al seu pis.

¿Som conscients que tenir estat propi vol dir assegurar la pervivència i l'enfortiment del català? En la nova situació, molts residents d'origen foraster, de manera natural, canviarien la seva actitud en relació amb l'idioma, i el català també deixaria de ser gairebé invisible internacionalment.

Apa doncs, cap a Ítaca falta gent! És l'únic camí que ens porta a un futur engrescador. L'alternativa (seguir enganxats a Espanya) és ben galdosa perquè significa el constant i implacable anorreament de Catalunya en tots el fronts.