Democràcia ‘versus' nazisme

Des de temps ençà no ens hem cansat de denunciar, amb voluntat de justícia i pedagogia, aquells o aquelles que, amb les seves paraules malintencionades, identifiquen posicions o accions de col·lectius o persones amb el nazisme. Costa d'entendre la superficialitat i malignitat en l'ús del llenguatge i la tergiversació de la història, encara més si està en boca de responsables polítics, els mateixos que commemoren, cada mes de gener en diferents institucions públiques, el Dia Internacional de l'Holocaust i de Prevenció de Crims contra la Humanitat. Potser els sigui útil, abans d'assistir a aitals actes, procedir a la lectura d'alguna de les nombroses obres sobre el nazisme o algunes memòries de deportats, d'arreu del món o dels mateixos republicans espanyols, ja que entre els assistents als actes podrien coincidir amb algunes persones a les quals han titllat de nazis i que justament foren víctimes del nazisme. A tall de recordatori, la pujada de Hitler al poder, el 1933, anorreà el règim constitucional alemany i obrí les portes a l'eliminació sistemàtica dels adversaris; el cop d'estat militar del 1936 a Espanya tancà la via al procés reformista i democratitzador obert amb la II República, i la instauració de la democràcia, a partir de la mort del dictador, el 1975, es bastí sense enderrocar els fonaments socials i ideològics del franquisme.

No cal reiterar els nostres arguments, teixits des del coneixement i el reconeixement vers les víctimes de la ignomínia i el crim; no obstant això, s'escauen unes reflexions a l'entorn de les causes que permeten, al nostre país, l'ús banal dels esdeveniments del passat amb motivacions polítiques. Per les particularitats de la nostra història, no ha estat possible fins a principis del segle XXI desenterrar molts dels morts anònims, a voltes per néts i besnéts, en la mesura que l'impacte de la llarga dictadura franquista ha transitat molt més enllà que el seu final, tot suportant el pes de la seva llosa, que obligà al silenci i a la por. Els homes i dones, republicans deportats als camps nazis, així com totes les víctimes del franquisme, no ocuparen ni ocupen encara l'espai públic que els correspon com a integrants dels moviments de resistència internacional contra el feixisme i el nazisme, i les seves històries personals no estan integrades en la història col·lectiva del país.

Any rere any, en els mesos d'abril i maig, assistim, amb la companyia de joves estudiants i familiars, als actes internacionals commemoratius dels alliberaments d'alguns camps nazis, on la presència de víctimes republicanes fou molt notable. Seria injust afirmar que no ha existit implicació de representants oficials, en la mesura que, en els darrers anys, algunes institucions han col·laborat en projectes adreçats a joves de tot l'Estat; tanmateix la seva presència queda ben contrastada amb la visibilitat dels seguicis que acompanyen les delegacions de molts dels països europeus. I inclús els referents a la deportació republicana, en exposicions, làpides o materials informatius dels memorials dels camps només tenen cabuda, parcialment, gràcies a l'afany associatiu. Mancances que tenen profundes arrels, les del silenci, l'ocultació i la tergiversació al nostre país, però adobades també, durant dècades, per les reticències internacionals de qualificar de feixista la dictadura espanyola, un cop la guerra freda acceptà Franco com a sentinella d'Occident, i que han contribuït a vetar o a relegar en marcs secundaris l'espai públic dedicat als lluitadors antifeixistes. Si any rere any els representants polítics ajusten la seva agenda als actes commemoratius del Dia de l'Holocaust, durant els quals no manquen els propòsits de la divulgació entre els joves, semblaria adient que també fessin arribar la seva responsabilitat als actes d'alliberament dels camps, com a mesura de reconeixement internacional, de desgreuge vers els milers de deportats republicans i de refermament del compromís en la defensa dels drets humans.

Les convulsions i incerteses del nostre present poden esdevenir mur de contenció vers la memòria del passat, sota la fal·làcia de la inutilitat de mirar enrere, enfront de la peremptorietat dels problemes socials i polítics, i poden contribuir a tolerar comparacions infames i inimaginables si hagués existit un aprenentatge reflexiu del passat, en el qual els termes democràcia i feixisme assolissin el seu cabdal significat. A hores d'ara, les anàlisis del passat haurien d'esdevenir elements reflexius sobre el present, atès que en diferents etapes de la nostra història recent, els valors de la igualtat, la justícia social i la llibertat han esdevingut fites de l'acció política o han estat proscrits, fins a l'extrem de provocar persecucions, exilis i morts.