Voltes a la sènia

La fotografia de la pàgina 6 del diari El Mundo de dimecres passat, més que un poema, representava una tragèdia. Per l'expressió dels retratats. S'hi veien el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, i alguns dels integrants de la delegació d'“empresaris, esportistes, restauradors i dissenyadors de moda” que van viatjar a Brussel·les, se suposa que a compte del dèficit públic espanyol, per assistir a la presentació de la marca “España”. A la imatge hi ha l'actuació, viril, d'un grup de flamenc, davant la qual els assistents mostren un registre gestual que va des de l'estupefacció fins a la incomoditat. Potser el grup no actuava amb prou convicció o potser, senzillament, no acabava d'encaixar en la iniciativa. Potser van irrompre en la sala per sorpresa. Tant se val. Ningú se'n podia sorprendre. Perquè la representació exclusiva d'Espanya és, exactament, el flamenc. I mai ningú en les més altes instàncies del poder de l'Estat ha intentat deixar d'instrumentalitzar aquest art o d'acompanyar-lo, senzillament, amb altres expressions més variades. Podria la sardana representar com a icona d'expressió artística el conjunt dels espanyols? La pregunta és provocació.

La crònica periodística de l'acte destacava amb adhesió nacional de tonalitat crispada el fet que el Partit Popular i el PSOE havien recuperat “l'esperit de la Transició”. Un esperit, pel que es veu, que s'havia diluït fins a fondre's en els llimbs i que ara han conjurat el ministre García-Margallo i el comissari europeu de la Competència, Joaquín Almunia, a Brussel·les. Partit Popular i PSOE, doncs, han recuperat els espais d'entesa nacional perduts en la projecció externa d'Espanya. Si el redactor de la gasetilla tingués un mínim d'idea d'història d'Espanya –història no esbiaixada ni manipulada–, sabria que “l'esperit de la Transició”, aquella necessitat política que va donar lloc a la redacció i a l'aprovació de la Constitució, es va definir, precisament, per anar més enllà. Òbviament, més enllà del PSOE i del PP, que llavors es deia Alianza Popular i que encara apareixia com un ròssec inconfusible del règim que agonitzava després de la mort del dictador. La Transició es va fer, també, amb la participació del PNB, de Convergència Democràtica i Unió Democràtica, i de moltes altres forces polítiques. I amb l'exclusió inicial –volguda i forçada– d'Esquerra Republicana, que no es va poder presentar a les primeres eleccions democràtiques amb les pròpies sigles, i de l'esquerra abertzale basca.

El cronista d'El Mundo en realitat fa referència a l'“esperit de la Loapa”. És a dir, a l'acord entre UCD i el PSOE que es va perpetrar després del cop d'estat del 23-F, com a conseqüència del “Pacte del capó”, i amb la intervenció de sa majestat el rei d'Espanya. Un pacte –i un “esperit”– que va tenir com a objectiu únic reconduir i tancar el procés autonòmic. I dissuadir els militars més viscerals del fet que la unitat d'Espanya corria perill perquè el separatisme s'havia desbocat amb les “concessions autonòmiques”.

Això mateix demanen ara El Mundo et alii. La necessitat de lligar un gran pacte “nacional” entre socialistes i populars en què el PSOE hauria de fer de còmplice necessari i seria també qui en pagaria les conseqüències. Un pacte contra els “separatismes” basc i català. Per això, la crònica prosseguia aclarint i denunciant que “els eurodiputats nacionalistes”, que havien estat convidats “un a un”, havien rebutjat la cordial invitació. La invitació a què? A un acte on la marca “España” representava en realitat l'Espanya unitària de la Loapa, confosa de manera interessada amb l'Espanya de la Transició, que el periodista redactor de l'elegia no deu haver vist retratada ni en cromo. L'entusiasta cronista, igualment, va contrastar l'èxit d'una iniciativa a la qual no va acudir cap figura destacada de la política europea amb “el fracàs” del viatge d'Artur Mas a París.

El ministre José Manuel García-Margallo va donar la intencionalitat necessària que demanava a crits el periodista per resumir la presentació amb una sentència que segurament el degué fer pensar durant tres o quatre dies: “Qui té una marca té una marca; qui en té dues en té mitja, i qui en té tres no en té cap.” Molt bé, senyor ministre. I qui té un amic té un tresor. La realitat, però, no és tan doctrinària i les marques es multipliquen, fins i tot als llocs cohesionats a cop de martell. A França, la mateixa França comparteix protagonisme en la projecció exterior amb la Camarga, París o el Barri Llatí. A Espanya la paranoia nacional vol esborrar-ho tot i pretén fer-ho sobre la representació folklòrica que sempre ha exclòs la diferència.

La presentació de Brussel·les va culminar amb les declaracions de Carlos Espinosa de los Monteros. El nom ja paga. Espinosa de los Monteros va proclamar que “de les deu grans obres d'infaestructures mundials que ara es construeixen set són espanyoles”. Bona manera de convèncer indiferents o descreguts. Mig Europa –la del Nord– sap que un dels errors més colossals de la Unió Europea ha estat col·laborar en l'extensió de la xarxa de gran velocitat ferroviària espanyola. La marca “España” comença malament fora i dins. L'Espanya unitària no deixa de donar sempre voltes a la mateixa sènia. La sènia de l'assimilació per agressió o avorriment. L'endemà d'aquesta victòria, mig Espanya plorava perquè el nostàlgic intèrpret de Suspiros de España, exambaixador de la marca nacional al Festival OTI, s'havia convertit al separatisme. Llàstima de diners gastats en la presentació!