Ull de peix
Sóc optimista
Em pregunto si ja ens senten, ‘in pectore', fora d'Espanya
Si analitzem objectivament la realitat, podem treure algunes conclusions força positives per a l'independentisme català.
Una de molt visible és el canvi d'actitud dels unionistes: primer se'n burlaven, després parlaven de la nostra obsessió per la identitat; a continuació passaren a l'insult. Però ara fan victimisme, es queixen de què passarà amb Espanya, es lamenten del nostre “egoisme”.
Una del molt audible és l'escassa o nul·la presència de Catalunya als informatius espanyols, si no és per parlar de desgràcies o d'esports (això sí: sempre que poden atribueixen els èxits catalans a Espanya, com sempre); em pregunto si ja ens senten, in pectore, fora d'Espanya.
Una de molt tangible és la diferència abismal entre els sindicats espanyols i els catalans. Mentre Álvarez (no pleguis, home, que ens fas molta falta), d'UGT, diu que les pensions només se salvaran amb la independència, Nicolás Redondo Terreros (fill del famós líder sindical) dibuixa un panorama tètric, en una reunió en què hi era José María Fidalgo (CCOO), i diu que només salvaran Espanya amb un pacte sense fissures entre PP-PSOE que són, ai las, els amos naturals del cortijo.
Una de molt saborosa: l'esquerra espanyola comença a opinar. I ja tenim Izquierda Unida dient que on és el problema d'una consulta popular. Una qüestió que encara ningú no ha pogut replicar més que amb la histèria constitucionalista de “no ho diu la llei, no ho diu la llei”. A la Constitució no diu que hi ha classes socials, però hi són; a la Constitució no diu que els ciutadans de la Unió Europea hi podran transitar lliurement, però tenen aquest dret; a la Constitució diu que els nois espanyols han de servir la pàtria, però el servei militar està derogat. I a la Constitució es parla de llibertat. I no sols de la de Soraya Sáez de Santamaría, sinó també de la meva. O no?
I una de molt aromàtica: les enquestes. El més divertit de les quals és la lectura que en fa cadascú. La condició humana.
Conclusió: que el divorci avança, perquè Espanya no ens estima i nosaltres volem ser lliures. Jo voldria un divorci amistós. A veure si podrà ser.
