Alcoriza

Entretinguts en notícies de menor quantia, no ens ha explicat ningú que a Jordi Pujol se li ha jubilat la Carme Alcoriza, la seva secretària de tota la vida.

La va contractar als inicis de Banca Catalana i s'ha mantingut al seu costat fins aquest juny. Quan el president em va agafar perquè col·laborés en la redacció de les seves memòries sempre vaig pensar que, tant o més que ell, qui tenia la col·lecció completa de les seves vicissituds com a banquer, activista i president era la Carme. La podria haver entrevistat, i hauríem acabat abans. De fet, quan a Pujol li ballava algun detall, la cridava i tot quedava aclarit. La Carme li ha ordenat els papers i l'agenda, li ha desxifrat la lletra, li ha trobat les ulleres que havia perdut, l'ha felicitat en els moments triomfals, l'ha amonestat si creia que calia, i li ha servit consells que ell després ha seguit o no. Pujol, com tants homes de la seva edat, té una tirada a la misogínia, però sempre ha reconegut que no hauria estat res sense dues dones. La primera, la Marta, la seva muller i principal confident. L'altra, a més distància però sempre present, la Carme. La Carme, guapa, de gran presència, és simpatiquíssima quan vol i dura i adusta quan creu que algú investit de les seves altes responsabilitats ha de prendre actituds defensives.

Aportaré un fet que dibuixa la personalitat del polític i la secretària. Un divendres em va trucar Pujol en persona per dir-me que aquella tarda no anés al seu despatx a seguir amb la redacció de les memòries perquè se sentia una mica desorientat i no faríem res de bo. El dilluns, la Carme em va rebre amb la cara llarga: “Per què no vas venir, divendres?” Li ho vaig explicar. “Desorientat? Ja veuríem si hauria estat desorientat i tu no hauries vingut, si jo hagués estat aquí.” Vaig entrar al despatx de Pujol i el president em va dir que aquell dia tampoc faríem res perquè tenia una feina que l'urgia. “President, que la Carme ens renya.” Es va posar les mans al cap: “No li has de dir res, a la Carme, Cuyàs; les dones són tremendes; tremendes!” Va sortir un moment i quan va tornar em va dir: “Au, ja pots tocar el dos.” Vaig passar escorregut per davant la Carme, vaig assajar una excusa i em va dir: “No, si ja m'ha vingut a explicar que avui qui no està gaire fi ets tu.”