De com acabarà tot plegat

Ara passa una cosa ben curiosa. Fins fa quatre dies, quan els periodistes ens trobàvem amb els polítics érem nosaltres qui els solíem preguntar què passaria en els propers mesos. Ara ja fa dies que em trobo que tot sovint és a la inversa. T'asseus, la fas petar una estona i de cop et pregunten: i tu, com ho veus? Com creus que acabarà tot plegat? No és pas que ara els periodistes en sapiguem més que abans, no. En sabem tan poc com sempre. Jo el que crec que passa és que els polítics s'han adonat que en més d'una ocasió s'han equivocat de mig a mig, que ells han construït la seva gran teoria i que de cop han vist que ja no era com abans, que al final passava alguna cosa al carrer i que se'ls desmuntava tot plegat. Que surt un milió i mig de persones al carrer, que el Camp Nou s'omple en quatre hores i que al carrer es couen coses que no detecten. No dic que ara la classe política si els preguntes cap on anem no t'ho responguin, no. Et deixen anar el discurs oficial del partit, la teoria que han sentit a dir al seu cap de files o, com sempre, la que consta en el seu programari; però ara, a diferència d'altres ocasions, al cap d'una estona et reconeixen que no en tenen ni idea, de com acabarà. Normal. No ho poden saber. Molts països que els darrers anys han assolit la independència, tres anys abans tampoc ho sabien. Per això ara hi ha qui transforma la seva inseguretat en el discurs de la por, perquè és més còmode tenir una teoria, ni que sigui la que tot anirà molt malament, que no pas conviure amb la inseguretat. N'hi ha que pensem que tenir davant nostre un full en blanc és un projecte il·lusionant. Hi ha a qui li fa por.