La primera promoció de Mossos

La comissió organitzadora de la primera promoció de la Policia Autonòmica de la Generalitat - Mossos d'Esquadra prepara per al pròxim 25 de juny un acte commemoratiu a l'Auditori de l'IESE, a prop de la que va ser la primera Escola de Policia de Catalunya.

Aquest és un acte de justícia i és bo que l'hagin organitzat els mateixos professionals, com també és important que no s'hagin oblidat d'aquelles persones, polítics, funcionaris i especialistes en seguretat que, a contracorrent i amb grans dificultats, van fer possible aquesta històrica primera promoció de Mossos d'Esquadra.

Em va tocar l'honor de ser el primer director general de Seguretat Ciutadana, a les ordres del conseller Macià Alavedra i el president Jordi Pujol. Tots tres vam presidir el lliurament de les credencials a aquests professionals de la policia que han estat, i són molts d'ells, la columna vertebral d'aquest cos durant anys. I avui una part important dels mateixos són alts comandaments d'aquest cos policial.

Sé que un acte commemoratiu sempre inclou parlar de flors i violes, però els qui em coneixeu sabeu que no serveixo per a això ni tampoc per escriure-les. Per tant, vull aprofitar aquestes lletres per dir algunes coses amb claredat i amb la màxima contundència que sàpiga expressar.

En primer lloc, cada vegada que veig un membre de la primera promoció, ja sigui un alt comandament o un mosso de base –que n'hi ha– o altres que han deixat el cos i es troben assumint responsabilitats importants sobre seguretat, sento una certa emoció. Per ells, i per aquell nucli reduït també que va deixar el cos i que va marxar a altres professions i ocupacions.

Avui toca, però, referir-me a aquests homes (recordo que no hi havia dones, i no pas per voluntat meva): tots ells tenen un gran mèrit que potser ni pretenien, el d'haver bastit les bases i –repeteixo– la columna vertebral d'un cos de policia nacional del país. Els seus ciutadans i una gran part de la classe política no eren sensibles a tenir una policia pròpia perquè no entenien –i potser encara no ho entenen– que una part molt important del poder polític és el poder coercitiu.

Érem i som un país que encara va amb el lliri a la mà. I el poder real fa segles que no el tenim. I això va obligar aquesta primera promoció i les que després van venir, no sols a ésser bons policies (que ho són) sinó també a fer pedagogia d'una policia nova en un país que durant dècades de la dictadura franquista havia tingut els cossos policials a la seva contra com a elements de repressió.

En aquestes línies també m'agradaria poder explicar que res hauria estat possible si en l'entorn del conseller Macià Alavedra i meu no hi hagués hagut unes persones que ens van ajudar. Diré només alguns cognoms d'un nucli reduït de persones que no van sortir als diaris però que van ser decisives: el sergent Montcades, Bertran, Codina, Curbet, González, Llenas, Lluc, Perona, Quingles, Renau, Torres i un llarg etcètera.

També voldria destacar la figura d'Ildefons Valls, amb qui vaig haver de bastir a l'avinguda Pearson de Barcelona una escola provisional de policia quan ningú no creia que fóssim capaços de fer-ho, i en un moment en què la Guàrdia Urbana de Barcelona volia que fos la seva escola la que formés els Mossos.

Cal explicar coses que no es coneixen. Si avui tenim la ultradretana espanyolista Llanos de Luna com a delegada del govern i com a encarregada d'empetitir la nostra policia i de redesplegar els cossos i les forces de seguretat de l'Estat, en aquella època vam patir el nefast personatge socialista (l'altra corda ideològica estatal): el governador Ferran Cardenal. Aquest personatge tenebrós va acabar sent director general de la Guàrdia Civil i va estar imputat per l'afer dels GAL, és a dir, per terrorisme d'estat. I mentre es mantingué a Catalunya, Cardenal fou la pedra a la sabata i l'impediment màxim per desenvolupar la nostra policia nacional, Mossos d'Esquadra.

La primera promoció també té unes característiques molt especials, i és que els seus homes van tenir una gran paciència històrica. Durant molt de temps van haver de suportar competències molt limitades i un cert grau de frustració, i cal reconèixer que alguns van aprofitar-ho per formar-se de manera paral·lela i preparar-se pel demà. Aquesta fe de desenes de mossos de la primera promoció i el seu enduriment en la dificultat va forjar unes persones capaces de suportar el difícil camí de construcció del model policial català.

Vull aprofitar aquestes lletres per felicitar aquests policies, molts dels quals avui són els alts responsables d'aquest cos policial tant en els serveis centrals com a escala nacional. I vull demanar-los, juntament amb tots els milers de companys que tenen, que una vegada més no defalleixin. No són el cos auxiliar de ningú: són la policia integral i nacional del país. I avui tenen un doble repte davant la transició nacional que ha posat en marxa el nostre govern i la majoria social del país.

El primer repte: ser capaços de mantenir una estricta neutralitat. Sou policies i heu de defensar tots i cadascun dels ciutadans del país, tinguin la ideologia que tinguin, i els heu d'assegurar que puguin exercir amb llibertat els seus drets. Igual que també teniu l'obligació de defensar les nostres institucions nacionals i les persones que les representen. El segon repte inclou la important funció (que pot ser cabdal), en aquest període que s'albira difícil i problemàtic, on hi pot haver alguna claveguera que vulgui alterar l'ordre públic, que vulgui crear desordre, confusió o violència. I aquests hauran d'atenir-se a la paret de legalitat i democràcia que sou cadascun dels membres del cos de Mossos d'Esquadra.

El proper dia 25 de juny celebrarem plegats els trenta anys del vostre servei als ciutadans i fidelitat al país. Per molts anys.