Isonomia ademocràtica
Espanya i altres estats són plens d'isonomistes que aprofiten la legalitat sense respectar realment el poble i els pobles
Molts dels que es proclamen demòcrates actuen atrapats en la incoherència, i ho saben prou bé. Se senten bons demòcrates, però, tot i que diguin que escolten la veu de tothom i que accepten la decisió majoritària i defensin la igualtat davant la llei, actuen sense corregir mancances democràtiques bàsiques. Així, no atenen tothora la veu popular quan vol parlar, ni la dels pobles (démoi), i sobretot no reconeixen els límits propis del subjecte decisori. (Dels límits territorials del subjecte de decisió, tret cabdal del model grec, i del démos, en parlo a l'article “El démos i la cràcia”, El Punt Avui, 12-02-2013). Amplien aquests límits dins l'àmbit preestablert, favorable, segons criteris històrics no democràtics. Asseguren així la decisió en mans d'una societat més gran que la implicada. Sense violència, democràticament, imposen a la comunitat afectada la voluntat d'una majoria que la pot dominar, com s'havia fet abans per la guerra, la violència.
Parlem, doncs, abans d'isonomistes que de demòcrates. Isonomia no és un concepte nou (però és poc recordat i convé recuperar-lo). No s'usa pas com a blasme o menyspreu, és una mera designació tècnica. A Grècia, entre els segles VI i V aC, isonomia va ser sinònim de democràcia. Isonomia (d'ísos, ‘igual', i nómos, ‘part que pertoca / costum, llei') és el nom que va rebre primer el sistema polític oposat a la monarquia i l'oligarquia (Heròdot, Història 3), que aviat també es va anomenar democràcia. Isonomia indica igualtat de drets, de participació política i davant la llei (una llei de tots i per a tots). Però en la política d'Atenes, arran d'aquest concepte, va reeixir el de democràcia com a poder del poble, per expressar l'eix del nou sistema. I va acabar prevalent democràcia, que Tucídides (Història) fa servir normalment.
Així, isonomia i democràcia són sinònims d'origen, però democràcia s'imposa a isonomia perquè remarca que la igualtat participativa i legal sorgeix del poder del poble concret, dels seus ciutadans, tots iguals. Dues concepcions, doncs, distintes pel punt d'èmfasi. I es podien diferenciar. Ho va fer Tucídides, usant isonomia no tant com a sistema, sinó com a referent polític, també d'oligarquies. En definitiva, semblants i diverses per la integració total o no dels trets democràtics. Recuperem ara, així, la concepció d'isonomia només com a democràcia parcial (igualtat legal, però el poble no prou present). La de democràcia, en canvi, integra del tot el poder popular. Actitud, doncs, més isonòmica que democràtica. Curiós i revelador. Curiós, perquè pot indicar un capteniment obert i ben intencionat, però incomplet perquè no assumeix la totalitat del model. Revelador, perquè tal mirada escapçada té beneficis i això fa dubtar de la seva objectivitat.
Molts presumeixen de ser demòcrates i actuen atrapats en la incoherència. I en treuen profit no canviant estructures estatals favorables, per la falsa democràcia d'una isonomia de vots ampliats, fora del marc propi del subjecte decisori, que donen segur la majoria. Així s'imposen a pobles privats de sobirania com a démos. Suposem bona voluntat en molts, potser per raons inconscients, però és un negoci rodó, la democràcia falsejada: s'obté pacíficament el que els antecessors havien obtingut, decisivament, per la violència. En resum, surt molt profitosa i barata, la isonomia ademocràtica.
Molts polítics són isonomistes d'aquesta mena: caps de govern estatal, regional o autonòmic, líders de partits... Fa basarda veure que, rebent del poble el poder, no s'adonin de la incoherència que els atrapa. I, així, limitin iniciatives legislatives populars o consultes (referèndum), usant el veto com a legalitat. Gallegen de ser demòcrates, sense la coherència d'admetre territoris sobirans que són poble (démos) autosuficient, subjecte de les pròpies decisions (Catalunya), o la participació democràtica de col·lectius, exclosos per motius ideològics d'aparent coherència (llei de partits, País Basc). I tenen la gosadia de qualificar de no democràtica, per lleis imposades amb visió restrictiva, l'actitud del démos o col·lectiu quan vol exercir el dret democràtic. En síntesi, molta igualtat teòrica, però poc respecte real al poble. Tals polítics, doncs, poden ser a tot estirar isonomistes maldestres, fins i tot de bona fe, però no demòcrates, perquè la democràcia és més àmplia i profunda que la seva isonomia, tancada en un legalisme miop. El Regne d'Espanya en va ple, i també n'hi ha en molts altres estats considerats democràtics.