Estratègia? Quina estratègia?

Suposo que no sóc l'únic, és clar. Però em costa d'entendre l'estratègia del PSC. Que s'hagin autoexclòs del Pacte pel Dret a Decidir deu formar part d'alguna estratègia, però, insisteixo, de moment només la deuen entendre ells. Al PSC li passa una cosa ben estranya. Aconsegueixen cada cop més quota de pantalla (a ràdios, diaris i televisions) però ho fan cada cop més a còpia de descol·locar tothom. Surt de tant en tant Pere Navarro, que deu considerar que ja ha cohesionat suficientment el partit en l'àmbit intern, i es dedica a donar lliçons a tort i a dret. Quan surt l'enquesta famosa d'El Periódico va i explica a CiU com és que perden tants diputats; i els ho diu ell, que lidera un PSC que en les últimes eleccions va aconseguir el pitjor resultat de la seva història i a qui la mateixa enquesta vaticina uns resultats encara pitjors! Un bon dia Navarro es va guanyar el cel mediàtic quan va proposar l'abdicació del rei. I com que li devia anar bé i s'hi devia trobar còmode, en això de remar contracorrent, fa quatre dies proposa l'abolició del concert econòmic. I vinga. No se li pot pas negar que, si l'estratègia del PSC és aquesta de fer que tothom en parli, ho estan aconseguint. Ara bé, si l'estratègia de Navarro és consolidar el seu lideratge, cohesionar el PSC i resoldre la cada cop més difícil convivència no només entre els socialistes catalans, sinó també amb l'espanyolisme del PSOE, la veritat és que en aquest cas no tinc tan clar que ho estigui aconseguint. I amb decisions com la d'autoexcloure's del procés que es viu a Catalunya, encara menys. Potser la cosa és molt més simple. I és que, simplement, al PSC no hi ha estratègia.