Història de la llengua valenciana

Aquesta setmana el Partit Popular ha portat una resolució no de llei a les Corts Valencianes en què insta el govern d'Alberto Fabra a demanar a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola que canviï l'entrada valencià en el seu diccionari a fi de considerar-lo una llengua “diferent de la catalana”. Un idioma que, rivalitzant amb l'èuscar i els cocodrils, s'hauria assentat en territori valencià a partir del segle IV aC. Un parlar, doncs, “prehistòric”. Que hauria sobreviscut a la dominació romana, la llatinització, la dominació musulmana i la repoblació catalana. Quin magnífic exemplar! Tan prehistòric com els bàrbars que el reivindiquen. Com en el cas de la Lapao, la maniobra secessionista valenciana gairebé no pot ni amagar la intenció d'esquarterar la unitat de la llengua catalana –d'afeblir-la en la part i en el tot, doncs– i de residualitzar-la encara més en territori valencià. Els mateixos que porten la proposta a les Corts s'expressen normalment en tots –cal remarcar-ho: en tots– els àmbits exclusivament en castellà.

El seguit de despropòsits i brofegades que aquests senyors del Partit Popular fan constar en el seu full d'intencions reprodueix les estrambòtiques teories pseudocientífiques que, sempre amb segones intencions, una colla d'analfabets i una altra d'alfabetitzats amb molta mala fe van començar a propagar al País Valencià a partir dels anys setanta. Quan la desaparició del franquisme va fer témer als poders locals que perdrien el protagonisme de què havien gaudit durant quatre dècades. El “valencià”, per a aquests castellanistes profunds, no podia ser de cap manera “català”. Per justificar l'afirmació van perpetrar tota mena de teories. Des de substrats ibers irreductibles i indomables a les successives ocupacions del territori fins a un paraidioma que s'estendria des d'Elx fins als Pirineus, per la part occidental, diferent, això sempre, del català.

Què aconseguien amb la pantomima lingüística? Moltes i massa coses. Mantenir l'hegemonia del castellà en tots els àmbits, debilitar el català dispersant-lo, frenar-ne la recuperació al País Valencià, conflictivitzar l'ús d'un idioma que a partir d'aquell moment s'identificaria amb problemes excessius, utilitzar la maniobra com a laxant per a la mala consciència dels que havien renunciat al “valencià” que tant deien defensar i havien tallat la transmissió generacional, fomentar un viver de vots que encara ara manté una certa vitalitat, impedir el contagi del “virus catalanista”, posar en evident contradicció una esquerra timorata que no sabia com frenar aquell “valencianisme” tan fals com rendible... Allò que no ha explicat encara ningú és per què la maniobra va funcionar tan bé. Si va ser per mèrits dels que la van impulsar o pels defectes dels que la patien com a “traïdors i renegats al poble valencià”. Des de Catalunya encara no s'ha entès l'envergadura de la maniobra i el patiment que van haver d'aguantar els valencians més conseqüents nacionalment o simplement més sensats.

L'intent, però, no va triomfar del tot. Perquè, malgrat tanta astracanada, que sempre ha comptat amb aliats en tots els nivells de l'administració i el govern de l'Estat, l'idioma valencià “diferent” del català mai ha prosperat. Ni té cap presència en el món acadèmic o cultural ni l'ensenya cap mestre a l'escola. Possiblement perquè els seus defensors mai es van posar d'acord en una normativa hegemònica –han canviat fins a sis vegades d'ortografia– ni ells mateixos se l'han arribat a creure mai. Ni tan sols les institucions que ara administra hegemònicament el PP s'han atrevit a bandejar les normes fabrianes adaptades als parlars valencians.

Joan Fuster va manifestar durant una llarga etapa de la seva vida la voluntat de redactar una història social de la llengua catalana. Va fer-ne moltes fitxes i en va parlar molt, però mai va concretar una intenció que hauria fet molt de bé per explicar el recorregut històric de la “diferència valenciana”. En tot cas, hi ha treballs solvents de Manuel Sanchis Guarner i d'Antoni Ferrando que, sense cobrir tota la panoràmica necessària, il·lustren i expliquen les diferents denominacions de la llengua catalana al País Valencià del segle XIII al XVII. Del “romanç” o del “pla” –denominacions inicials comunes a tots els altres territoris que la parlaven– a l'aparició de la denominació “català”, els segles XIII i XIV passen sense que fructifiqui cap diferenciació sòlida. En el XV s'imposa la denominació “llengua valenciana” entre els escriptors valencians del segle més robust de la literatura catalana amb una intenció més aviat de definició d'estil. A partir del XVI s'escampa i s'aferma el particularisme, però sempre convivint amb la convicció que catalans i valencians parlaven “lo mateix”. L'altre dia es va fer pública una carta de l'alcalde falangista de València, Adolfo Rincón de Arellano, que l'any 1962 deia sentidament al de l'Alguer que sentia unides les dues ciutats “per la mateixa llengua”. L'intent segregacionista pren força i volada a partir de l'any 1975, amb les intencions que abans han quedat desgranades.

Ara el PP valencià ha protagonitzat un nou lliurament del sainet. Pel que sigui, considera necessari recuperar la gesticulació. La màxima aspiració del PP valencià és que la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, com a màxima referència del seu món subaltern, li avali la idiotesa. Per què, doncs, van haver de crear una Acadèmia Valenciana de la Llengua, que legalment té totes les competències per definir què és i què no el valencià? Perquè els porta la contrària?