Parlem de nazis?

El recurs a comparar amb els nazis tots aquells que es pretenen presentar davant l'opinió pública com a éssers o entitats sinistres, malignes i mereixedors del rebuig general –fins i tot de la violència– no és nou. En les darreres dècades ha estat aprofitat moltes vegades i arreu del món. Com que la ideologia, els mètodes i la violència dels nacionalsocialistes alemanys van quedar en una evidència total després de la Segona Guerra Mundial, quan la derrota va permetre fer-ne un balanç esfereïdor, identificar qui sigui amb els seguidors de la doctrina expressada a Mein Kampf resulta d'una utilitat indiscutible per deixar-lo fora de lloc i apartat de la història.

Al País Valencià, sobretot arran de la publicació de Nosaltres, els valencians, es van anar covant i escampant idees contràries a la sucursalització i a la provincianització. La reivindicació de dignitat nacional va prendre cos, sobretot, entre opositors a la dictadura i partits d'esquerra. No és estrany, doncs, que el mateix autor del llibre, Joan Fuster, màxim defensor del debat i la solvència intel·lectuals, acabés proclamant: “El País Valencià serà d'esquerres o no serà-” Però, paradoxalment, des de les mateixes primeres files del règim franquista Fuster va ser titllat de “nazi”. Un recurs que van imitar, una vegada i una altra, els espanyolistes més exaltats durant els anys setanta i vuitanta. Aquells que reivindicaven una “continuïtat nacional” entre Catalunya, el País Valencià i les Balears, o simplement la gent sensata incapaç de defensar que el valencià és “una llengua del tot diferent al català”, van ser acusats de “traïdors”, “renegats” i “nazis”. I com a “traïdors”, “renegats” i “nazis” van ser tractats i agredits.

Resulta particularment contradictori i cruel constatar que els inductors de la violència eren, sovint i majoritàriament, supervivents del franquisme, rehabilitats gràcies al seu nou paper de “defensors dels valencians”. Mai en van abjurar, de la dictadura. Només cal recordar el cas de Miguel Ramón Izquierdo, que va passar de ser president del Sindicato Provincial del Metal, darrer alcalde franquista de València i cap local del Movimiento, a fundador d'Unión Regional Valenciana, secretari general i president d'Unió Valenciana i diputat a Corts. Feria profundament qualsevol sensibilitat democràtica sentir Don Miguel acusar “els catalanistes” de “nazis”.

L'any 1993 un grup de militants de l'extrema dreta van assassinar Guillem Agulló, membre de l'organització independentista i d'esquerres Maulets. Agulló va morir d'una ganivetada. Tots els partits valencians, tret del PP i d'Unió Valenciana, van rebutjar l'agressió. Finalment, el jutge va considerar autor de l'agressió Pedro Cuevas i va absoldre els altres integrants del grup, que després van continuar actuant de manera impune a València. Cuevas va ser condemnat a catorze anys de presó, dels quals només va complir quatre. En les eleccions municipals de maig del 2007 es va presentar dins les llistes del partit neonazi Alianza Nacional. Segons amb qui, doncs, la doctrina Parot i la Llei de Partits no són aplicables. Només cal donar una ullada al programa, les proclames i els actes d'Alianza Nacional per constatar-ne la naturalesa. I continuen sent legals. I les seves víctimes continuen sent acusades i agredides com a “nazis”.

Tant el Partit Popular, com la difunta UCD, com tots els partits i partidets que han anat fent-se i desfent-se en l'imaginari anticatalanista i espanyolista valencià, poc o molt, han fomentat la identificació dels “catalanistes” –del PSPV, d'Esquerra Unida, del Bloc, de Comissions, de la UGT o del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament– amb “els nazis”. Mai, però, han condemnat cap agressió dels autèntics nazis contra els que només són el seu objectiu i les seves víctimes. I tot sovint pels carrers valencians hi ha exhibicions i agressions de la mateixa Alianza Nacional o d'España 2.000 contra “els nazis catalans”.

El recurs s'ha encomanat ara al PP o a Ciutadans a Catalunya, dirigit contra el sobiranisme o l'independentisme. Cada dia apareixen per les xarxes socials allò que podrien ser “bromes” o “ocurrències”. Fomentades pels que mai han condemnat el franquisme o contra els que consideren l'extrema dreta espanyolisme segurament com el seu darrer baluard. No és aquest el lloc apropiat per fer una anàlisi amb pretensions exhaustives de les característiques del moviment nacionalsocialista alemany. Apareixen en qualsevol enciclopèdia a l'ús: Superioritat racional o nacional, apologia de la violència i del militarisme, supressió de la democràcia i dels partits, exaltació del líder únic, primacia absoluta de l'Estat, defensa de l'expansió territorial, atac al comunisme i al liberalisme, eliminació física de la discrepància... En el fons del fons hi ha una doctrina considerada veritat i única i l'aplicació de la violència per eliminar els discrepants, que són dues característiques repetides al llarg de la història en els moviments totalitaris polítics o religiosos. Aquestes característiques no es donen íntegrament en aquells que titllen de “nazis” els partidaris de la independència de Catalunya. Però no es pot ser tan dràstic si, en lloc d'enumerar els principis del nacionalsocialisme alemany, es repassen els del falangisme, sobretot aquells que fan referència a Espanya. El falangisme, cal no oblidar-ho, s'emmirallava en el nazisme. I aquí sí que hi ha coincidències profundes de sacralització de la pàtria i d'intransigència nacional. De negació del diàleg i la democràcia i de recurs a la violència, ni que sigui, per ara, només verbal. Parlem de nazis?