Joan XXIII: obert les 24 hores
L'Església seria una altra si Angelo Roncalli (Joan XXIII) hagués tingut un pontificat tan llarg com el de Carol Wojtyla, el papa ‘superstar'
Suposo que el lector interessat ja deu saber que Joan XXIII (finalment!) serà canonitzat. Ha costat Déu i ajut que la cúria romana prengués aquesta decisió. Ja va costar tant fer-lo beat, que és el pas previ a la canonització, que gairebé aquesta sorpresa ens ha agafat a contrapeu. La veritat és que els que sempre hem estat segurs de la seva santedat ja teníem assumit que potser no el veuríem mai sant, en el sentit canònic del terme: reconegut oficialment per l'Església, amb tot el que aquest reconeixement implica (un model garantit de santedat, digne de ser imitat, amb culte autoritzat i un dia propi en el santoral). Un sant, per dir-ho d'alguna manera, amb totes les de la llei. I mai millor dit, perquè de lleis es tracta, ja que la santedat ja la tenia i la seguirà tenint al mateix nivell. Això no canvia. En realitat, el que canvia és només la legalitat. Tots sabem prou bé que, sense papers, en aquest món on el paper moneda és el que més compta, no ets ningú. Afortunadament, però, no tothom s'ha begut el seny. I, amb papers o sense, el papa Joan, el papa de la bondat i de la pau mai no ha deixat de ser estimat per tota mena de gent i considerat un sant.
Seria llarg d'explicar com s'ha arribat a una situació com aquesta, de clara discriminació, però el que de debò importa és que s'hagi acabat. Personalment, me n'alegro per totes les persones que l'han tingut per sant. Per si serveix d'alguna cosa, jo també sóc d'aquestes persones. Mai m'he inhibit (i encara menys avergonyit) de confessar públicament que és el papa que més he estimat. I l'únic amb aquesta intensitat que dic. Sempre he pensat que els papes no haurien de ser canonitzats. Ja ho són en vida i ho trobo de mal gust. Adreçar-se al papa amb aquesta prosopopeia de Sa Santedat ho trobo tan fora de lloc que prefereixo no parlar-ne. Ja he dit el que havia de dir. El papa Joan, tot aquest protocol pontifici, el trobava sobrer. El suportava com una creu, però de bona gana l'hauria suprimit de soca-rel. Precisament per això, i només per això, estic content que sigui reconegut oficialment com el sant que va ser i que pugui ser imitat per molta gent, ja que era una pena que no tinguéssim un papa que pogués ser considerat modèlic, tant com a persona com en funció del càrrec i la dignitat, De papa, només n'hi ha un. I cap d'igual. No em passa ni pel cap que un model exclusiu pugui ser imitat. Ja no seria exclusiu. Ara bé, tampoc volia que el cas del papa Joan fos l'únic cas de papa exclòs del reconeixement oficial. I el malson ja s'ha acabat. La que més se'n beneficiarà és l'Església, que guanyarà credibilitat. Només cal veure que si el papa actual, el papa Francesc, ha tingut la bona acollida que tots sabem ha estat precisament perquè, en molts aspectes, recorda el papa Joan. És més, l'Església seria una altra, si Angelo Roncalli (Joan XXIII) hagués tingut un pontificat tan llarg com el de Carol Wojtyla, el papa superstar. Hi ha quelcom dins meu que em diu que no pot ser totalment casual que la canonització de Wojtyla, que ja estava per caure, s'hagi fet coincidir amb la de Roncalli, que estava encallada. I s'ha desencallat per un gest del papa Francesc. Mireu si n'era, de fàcil. I només pensar en la quantitat de sants i santes, de beats i beates que Wojtyla havia arribat a coronar (més que tots els seus antecessors plegats) i que no trobés mai l'hora per al papa Joan, em feia sentir una cosa estranya, que preferia no sentir, i que allunyava tant com podia, al mateix temps que em feia més estimable el papa Joan, tan humil i entranyable i tan referencial en tot. Com a capellà, no sabeu pas com n'estic, d'agraït. És el papa del concili, la nova pentecosta de l'Església. Va morir el 3 de juny del 1963, diumenge de Pentecosta, que no podia ser més escaient, a les 19.49, hora local, dit sigui amb la propietat que s'escau al fet inoblidable de ser allà, a la plaça de Sant Pere, entre les més de cent mil persones que, quan es va saber que havia mort, instintivament, sense previ acord, ens vam anar agenollant i, ara un, ara l'altre, tots vam acabar plorant. Mai no havia experimentat un sentiment de comunió tan ampla i tan universal, sense diferències per raons d'edat, de color de la pell, de credos, d'ideologies, ni de tendències sexuals, ni res de tot això que ens divideix i ens separa d'una manera tan obscena i alhora tan infantil, que no ho pot ser més.
Benvingut, doncs, sigui el papa Joan a l'àgora del diàleg i a l'àmbit dels que estimen la pau. Podeu estar segurs que Joan XXIII estarà de servei les 24 hores del dia.
