10.000 persones que manen

Ho deia fa uns dies el notari i amic Joan Josep López Burniol a l'Ateneu Barcelonès: “Hi ha 10.000 persones que manen a Espanya.” No recordo bé si va dir aquesta xifra, però a efectes pràctics és igual. Es referia que s'ha creat, en moltes societats del món desenvolupat, una aristocràcia del poder, que l'exerceix plenament, tot i que no són les persones més excel·lents, en el sentit de més dotats, més educats, més intel·ligents i més responsables socialment. Si el vaig entendre malament, el prego em disculpi. A partit d'aquí, tot és collita pròpia.

D'aquestes 10.000 persones, n'hi deu haver unes 3.000 que són polítics del PP i del PSOE. La resta està formada per empresaris i alts funcionaris. La relació entre ells és molt intensa. Hi ha molts pocs catalans. En l'àmbit de l'Estat, només penso en Joan Rosell, president de la CEOE, i Isidre Fainé, de la Caixa, que són persones dignes i de bon nivell professional. No es pot dir el mateix de tots els 9.998 restants.

Els he definit com a aristocràcia del poder i en això també segueixo López Burniol. Tenen diners, però busquen sobretot poder. Posaré un exemple: Amancio Ortega, soci majoritari d'Inditex-Zara, té més diners que Emilio Botín, president del Banc Santander, però aquest té molt més poder sobre els cercles polítics i socials, amb els judicials inclosos. No es tracta de corrupció, sinó de coneixement i d'influència. Dels 10.000, n'hi ha 500 que exerceixen el poder des de Madrid i que manen no tan sols sobre els 40 milions i escaig de ciutadans de l'Estat, sinó també sobre els barons territorials que formen part d'aquells 10.000. Sempre hi ha hagut gent que ha manat, però històricament mai s'havia donat l'existència d'aquesta minoria de polítics, financers i alts funcionaris, moguts per la cobdícia del poder. Aquesta minoria poderosa s'ha creat en els darrers 30 o 40 anys a tot Europa, es mou bé en règims democràtics, i treuen profit a favor seu de les febleses d'una democràcia imperfecta. En l'àmbit de l'Estat espanyol, la majoria d'ells està ferotgement en contra de reconeixements bàsics pel que fa a Catalunya, com hem pogut comprovar en veure com el PSOE no acceptava el concepte de nació catalana.

La crisi econòmica que patim és conseqüència en bona part de l'actitud d'aquesta gent, moguda per l'egoisme, incapaç d'entendre –amb algunes excepcions– el que és la responsabilitat social i l'existència de desnivells de renda, que s'havien reduït força, però que ara han tornat a ser presents en la nostra societat. Ho dic sense embuts: si volem recuperar la nostra economia i al mateix temps la nostra dignitat, ens hem de desfer d'aquesta gent o hem de retallar el poder que tenen. El 1789, els revolucionaris parisencs cridaven: “Les aristos a la lanterne!” –pengeu d'un fanal els aristòcrates!–. La revolució del segle XXI hauria de ser no violenta a Europa, amb la recuperació de valors fonamentals com l'esforç, la solidaritat, la justícia social. No fa tants anys que en el nostre continent hi havia líders com Adenauer, de Gasperi, Schumann, Monnet, Atlee. És clar que aquí estàvem molt pitjor que ara.