18 de juliol del 1936/ 18 de juliol del 2013
Els responsables del Memorial Democràtic i del nostre govern no han fet encara un homenatge a tots aquells que lluitaren contra els revoltats feixistes
Quan la direcció del diari El Punt Avui em va demanar que la meva col·laboració periòdica amb la publicació seria pel 18 de juliol vaig pensar que cal reflexionar sobre l'actualitat i sobre el futur, però sense oblidar-nos de la memòria històrica. La data del 18 de juliol de 1936 mereix un record i un homenatge, i també una anàlisi de cara al futur. El 18 de juliol de 1936 es produí una revolta feixista –i d'una part de les forces armades espanyoles (FAE)– en contra de l'estat democràtic i la República, i també en contra de la nostra autonomia. La revolta va fracassar: la Generalitat, amb el comissari general d'Ordre Públic, Frederic Escofet, i els mossos, guàrdies civils, policies d'assalt (actual CNP) i carrabiners, sumats a les milícies armades de l'Estat Català, CNT, FAI i els comunistes, van resistir i vèncer els revoltats. Cal reconèixer el paper de la Guàrdia Civil al servei de la Generalitat de Catalunya, que va formar davant del Palau de la Generalitat i del president de la Generalitat, marxant després contra els revoltats. La intervenció de la Guàrdia Civil fou decisiva a diferents contrades de la capital catalana, com la plaça de Catalunya.
Avui, El 2013, encara els responsables del Memorial Democràtic i del nostre govern no han fet un homenatge a tots aquells que lluitaren contra els revoltats feixistes, i més en concret a la Guàrdia Civil i al seu cap, el general Antonio Escobar, qui fou anys després afusellat pel general Franco per haver-se mantingut fidel a la República i a les institucions democràtiques catalanes. Per què amaguem aquell episodi i els seus herois? La mateixa Guàrdia Civil actual, si és democràtica, hauria d'exigir aquest homenatge. Però el 18 de juliol de 1936 ens hauria de fer reflexionar: aquest 18 de juliol Catalunya està obrint una nova etapa històrica –potser la més important dels seus darrers 300 anys– en la qual el país s'hi juga l'ésser o no ésser, l'existir com a part de la nació catalana amb un estat propi. El poble de Catalunya no vol violència i està fent un procés exemplar cap al dret a decidir, i avui no tenim milícies armades com el 1936, unes milícies que van lluitar amb fermesa però que van donar una imatge de desordre i violència que avui serien inconcebibles en el segle XXI.
Catalunya, per oposar-se a qualsevol intent violent, disposa, en primer lloc, de la raó i el suport d'una majoria social capaç de mobilitzar-se amb fermesa. També disposa de més de 25.000 efectius de la Policia de Catalunya (Mossos – Locals) que, tot i que no disposen per ara d'una organització i d'un comissari d'Ordre Públic de la Generalitat capaç de mobilitzar el cos, la Policia de Catalunya és una garantia d'ordre democràtic contra qualsevol intent violent d'alterar la voluntat de la majoria social del país, així com de defensa i protecció de les nostres institucions nacionals.
Deixeu-me creure, també, que els milers d'homes i dones dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de les unitats de les FAE a Catalunya mai no s'atreviran ni rebran cap ordre d'intervenir contra la voluntat dels ciutadans de Catalunya i en contra de tot allò que aquests decideixin lliurement després d'exercir el dret a decidir.
Aquests professionals de l'Estat saben que estan al segle XXI, que són en una Europa democràtica i social, que formen part del sistema defensiu europeu i de l'OTAN, i que qualsevol cafrada militar o policial rebria el repudi no sols de l'opinió pública internacional i de les seves institucions, sinó també dels seus companys professionals de la defensa i la seguretat d'Europa i dels Estats Units, amb els quals han actuat braç a braç a l'Afganistan, al Líban, a l'ex-Iugoslàvia, a Somàlia, al Congo i, més recentment, a Mali.
Prou, doncs, de fer por a la ciutadania amb el soroll de sabres vells, rovellats i jubilats. Ara sols val la llibertat, la raó i la voluntat majoritària dels pobles. Aquest 18 de juliol, sense por però amb reflexió, podem seguir essent el país que porta més lliris blancs a la mà, i també el que ha consolidat més centres per la pau per quilòmetre quadrat. I tot plegat deu ser positiu... Aquest 18 de juliol cal agafar embranzida amb el nostre full de ruta, sense por de les quintes columnes, les clavegueres i els aparells de l'Estat que estan podrits en els seus fonaments com es demostra dia a dia. Ara és l'hora de construir les nostres estructures d'estat des de les institucions nacionals i des de fora: aquestes han d'ésser les eines per aconseguir la nostra victòria, s'emprenyi qui s'emprenyi.
Ni un pas enrere. Tots endavant amb seny, amb capacitat de diàleg però sense perdre el temps amb maniobres de distracció (federalisme, nou sistema de finançament, temor del futur i altres pastanagues, etc.). Cal que celebrem aquest 18 de juliol del 2013 en el seu vessant de victòria democràtica, i cal que entenguem que Catalunya no és un poble covard ni vençut ni pacífic (llegiu l'últim número de la revista Sàpiens, és molt il·lustratiu). Tot i que no volem repetir la història de la República, aquells suposats pacífics catalans del 1936 van ser capaços d'aixecar de bell nou l'Escola de Guerra de la República i una potent indústria militar. Tant de bo ningú no vulgui despertar un poble com el català que sols vol ésser lliure i sobirà exercint el seu dret a decidir el seu futur.
