Espanya, sense constants vitals

A Espanya diu que es porta molt el sentiment tràgic de la vida, i perquè ningú no se'n distregui Cánovas va afirmar mig de broma que són espanyols els qui no poden ser una altra cosa. Deu ser per això que la política es veu com un camí de perdició, on les ambicions desmesurades, els sentiments encontrats i les fidelitats traïdes arrosseguen els seus protagonistes a un final ineluctable. Una rutinària alternança de govern és viscuda com un daltabaix, i la mera perspectiva de reformar alguna institució és vista com una traïció a la pàtria pels qui s'hi oposen i com una merescuda revenja pels qui la promouen. És clar que un procés constituent no es pot fer cada quatre anys, però en una democràcia consolidada s'hauria de veure com una necessitat quan les circumstàncies ho aconsellen. Ara s'està parlant molt del col·lapse del règim, i amb raó, donat el desprestigi dels representants, la seva reiterada negació dels problemes existents i la seva previsible incapacitat de gestionar els canvis que convenen; però els règims acaben quan un altre règim és capaç de substituir-lo i per ara no es veuen enlloc polítics nous amb perspectives d'imposar-se ni polítics vells amb la intel·ligència suficient per orientar cap reforma. Deixar les coses com estan perquè fa mandra i por encarar els problemes, i sobretot haver-se de posar d'acord amb altres, és la pitjor solució, i a la llarga pot ser realment el desencadenant d'una tragèdia. És comprensible que en un tros de món on les guerres civils i les bandositats criminals són una constant dels segles, qui més qui menys estigui amb l'ai al cor; però això hauria de servir d'estímul al diagnòstic lúcid i a les propostes renovadores, no pas d'excusa a la inacció. A aquestes altures de la història tothom hauria de saber que és l'encastellament en posicions indefensables, l'espera agònica d'un capgirament de truita, l'afany per anihilar l'adversari que condemnen un país al desastre i a l'endarreriment. Aquest estiu la idea del final de règim entretindrà les últimes tertúlies, i aquest estiu, com tants altres, quan tothom està atuït, amb vacances o sense, s'apujaran algunes coses, perquè la burocràcia pugui continuar vivint per sobre de les nostres possibilitats, però mentre anem rumiant quant més podrem aguantar, s'afermarà encara més l'evidència que estem en mans d'uns aprofitats que pensen molt a curt terme i que no gosaran afrontar cap dels desafiaments presents.