“Luis” i l'Snapchat

En un involuntari homenatge a la cambra alta que Luis Bárcenas va habitar durant sis anys (2004-2010) sense que se li conegués cap iniciativa, el Senat –i no el Congrés perquè està en obres– va ser el plató de l'esperada sessió en què Mariano Rajoy havia de pronunciar el nom del tresorer que ell va nomenar el 2008. El no al·ludit, en canvi, ha gosat fins i tot criticar el vestuari de Rajoy a l'hora d'explicar per què se li disparava el pressupost. “Duia unes ulleres... No, aquestes ulleres no queden bé a televisió. Aleshores es va decidir que se li feia el vestuari (...); el vam pagar extraoficialment, però crec que estava justificat”, va confessar Bárcenas al jutge Pablo Ruz en la seva última declaració. L'atrezzo ahir era nou, però l'expectació era tanta que, abans de viure un nus i un desenllaç, el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba airejava el títol que el PP havia ideat per al sainet: “Un tresorer infidel.”

Com que Rajoy no havia inclòs mai Bárcenas entre els títols de crèdit, el públic es consumia als escons resseguint cada paràgraf del discurs. Fins que va arribar la pàgina tres. “Em referiré, com vostès saben, a l'anomenat cas Bárcenas”, va avisar Rajoy sense alçar massa la veu. “Oooooh!”, va replicar la meitat de l'hemicicle on no hi havia els escons del PP teatralitzant una exclamació com les que provoquen els paisatges inesperats. Els diputats del PP, al seu torn, tenien tantes ganes d'aplaudir que en els primers deu minuts van arribar a ovacionar el protagonista tres cops mentre recitava monòlegs aspres com el de la lectura del reglament de la moció de censura o l'última EPA.

Admès el seu error –“em vaig equivocar”–, Rajoy va despertar la comicitat entre l'oposició amb la seva explicació. “Vaig donar crèdit a Bárcenas”, va dir abans que una rialla general l'aturés. “Però si te'l donava ell a tu! Que no has vist el que té a Suïssa!”, li etzibaven a cappella els diputats del PSOE. Sense encongir-se per fer riure involuntàriament, Rajoy va passar a llegir unes cites al final de les quals sempre n'amagava l'autor i que concloïa dient: “Final de la cita.” “Convertir el Parlament en una comissaria és un disbarat. Final de la cita.” “Les Corts no hi són per suplantar l'acció dels jutges. Final de la cita.” “El raonable és que qui acusa demostri la culpabilitat. Final de la cita.” “Esperar que la justícia acabi el seu treball és el raonable. Final de la cita.” Conscient que quan deia “final de la cita” cada cop engrescava més la curiositat i abans que nasqués la pregunta de quin cementiri parisenc podria albergar la tomba d'aquest gran pensador il·lustrat, el mateix Rajoy es va encarregar de desfer la màgia que ell havia alimentat. “Almenys un dels avui presents hi estarà d'acord, perquè l'autor és Alfredo Pérez Rubalcaba.”

En la seva rèplica, Rubalcaba va demostrar que també llegeix l'obra publicada de Rajoy sobre la “cacera” al PP i li tornava la mofa: “És indignant i antidemocràtic l'ús sectari i partidista que s'ha fet de les institucions de l'Estat i del govern. Final de la cita.” Com si fos el lema que donava dret a participar, tots els diputats van comprar la mofa final. “No ens creiem res, és el nostre dret. Final de la cita”, va dir Cayo Lara (IU). “Té la credibilitat per terra. No és digne del càrrec que ocupa. Final de la cita”, es va animar Yuste Cabello (Cha). “Delenda est, Mariano Rajoy. Final de la cita i final de la festa”, va completar Alfred Bosch (ERC). El recital va agitar els escons d'Amaiur, on els abertzales Jon Iñarritu i Xabier Mikel Errekondo somreien davant l'espectacle que ara el sospitós d'incomplir la llei de partits sigui el PP de Rajoy. Més directa era Olaia Fernández (BNG): “Dissolgui les Corts, convoqui eleccions i de pas dissolgui el PP”, exigia al seu paisà i inquilí de La Moncloa.

La rèplica a Rajoy adquiria tal format d'examen que el portaveu del PNB Aitor Esteban fins i tot es permetia dedicar-li una mordaç crítica teatral del fons i la forma. “Havia començat vostè bé anomenant l'innomenable, però ha decaigut. Entrada de cavall andalús i frenada de burro manxec”, el retratava. I a partir d'aleshores els portaveus van aprofitar-se de les conseqüències que Rajoy no tingui Snapchat, perquè aquesta aplicació permet afegir en cada SMS un compte enrere amb els segons pendents per a la seva destrucció que potser li hauria evitat el disgust per la síndrome de Diògenes que té Bárcenas a l'hora de guardar-ho tot. Rubalcaba volia saber en quin moment l'extresorer va perdre el discret paper de “professional modèlic” per encarnar el de “delinqüent”. “‘Luis, fem el que podem'. Una curiosa manera de resistir a un xantatge”, ironitzava Rubalcaba. “No són els SMS d'un president del govern a un delinqüent, són SMS d'un soci a un altre soci, o els d'un soci a un altre que sap que el pot posar en un embolic”, li volia fer veure Rubalcaba, convertint la sessió en comentari de text de la bústia del mòbil de La Moncloa. “Li deia ‘Jo hi seré sempre'. Final de la cita. Se'n recorda?”, reblava. “Si menteix al Parlament i un dia és provat, la conseqüència seria la dimissió”, el prevenia Josep Antoni Duran (CiU). Els brokers de Wall Street van ser els primers adeptes a Snapchat perquè veien en l'opció d'esborrar els SMS a l'instant el millor antídot contra la caducitat de les lleialtats. L'última versió, però, encara no permet esborrar les actes del Senat.