La torre de les hores
Actors cambrers
El problema del nostre teatre no és només l'IVA
El nostre diari revela que Àlex Casanovas fa de cambrer al bar Antaviana de Figueres. La Catalunya mitòmana trontolla, incapaç d'assumir aquest creuament inaudit entre realitat i ficció: les tietes serial-lovers ploren el capvespre dels ídols mentre els actors catalans, autoanomenats “la professió”, aprofiten per recordar al planeta que l'hostaleria és massa sovint la seva segona (o principal) font d'ingressos. Tot déu s'esvera, menys en Carles i la Rosina –propietaris de l'establiment en qüestió– que frisen en secret, tot imaginant la quantitat de llomambformatge que el sexsymbol col·locarà al públic morbós. Al seu torn, malalts (com servidor) somnien el benaurat dia, efecte de la crisi, en què puguem demanar uns espaguetibolonyesa a la Conejero o disparar-li a la Martulina Marco: “carinyu, em fas un biquini?”
Frivolitats a banda, la notícia és bona per reflexionar sobre el nostre sistema cultural. Perquè el drama no és que l'Àlex o qualsevol altre actor hagi de treballar de cambrer temporalment, sinó que un artista pugui omplir un bar –en tant que reclam publicitari– però que aquesta crida hagi esdevingut del tot estèril a l'hora d'omplir un teatre. Si a Broadway vas a veure Nathan Lane o t'acostes a Corrientes per admirar Alfredo Alcón, independentment de les obres on apareguin, és perquè la indústria els ha emprat sense complexos com a reclam. El problema del nostre teatre no és només l'IVA al 21% (que ha perjudicat més els promotors que els artistes) sinó haver tramat una indústria passivament recolzada en el teatre públic, en què l'actor només ha estat reclam pel fet d'aparèixer en serials de la nostra. Durant molts anys els teatres públics s'han vantat de tenir seients buits (com a fals sinònim de qualitat) i de no fer cap pla de captació d'espectadors, escarnint qualsevol intent de fer teatre privat amb models comercials d'ocupació com el del Goya.
Ara en paguem les conseqüències i que ningú no s'erri. Qui ha encastat els nostres artistes als bars no és l'IVA, sinó un sistema que se sabia fallit i que ha acabat com era previsible: amb actors cambrers.
