Instal·lats a la anormalitat

S'acosta el primer any de legislatura i el balanç no pot ser més extraordinari: durant els primers nou mesos el Parlament ha aprovat una única llei, amb els vots de Convergència i Unió i Esquerra Republicana, que fa referència a l'impost sobre transmissions patrimonials de béns immobles. Un impost referit a la compravenda d'habitatge de segona mà i que els grava en un 2% més. A l'altre plat de la balança hi ha una quarantena d'iniciatives legislatives que han presentat els partits en l'oposició, iniciatives, aquestes sí, que han estat i seran rebutjades amb la majoria propiciada gràcies als republicans. El panorama no és gens convencional. No és estrany, per tant, que el PSC, el Partit Popular, Iniciativa o Ciutadans retraguin al govern d'Artur Mas que sigui incapaç de gestionar el país en una situació econòmica i social que requeriria molta més efectivitat. Ni tampoc que socialistes, populars i ciutadans exigeixin a Convergència i Unió que atengui “les prioritats” derivades de la crisi i abandoni “la deriva sobiranista”.

Aquestes crítiques poden ser lògiques i també lícites, però són raonables més enllà de la brega política? El govern de la Generalitat ara com ara no té cap marge pressupostari. No podrà complir el nivell de contenció de dèficit públic que li ha marcat l'Estat per a aquest exercici, haurà de fer efectiva una reducció pressupostària de més de 2.000 milions i depèn exclusivament de les bestretes que rep del govern de Mariano Rajoy. Diuen els teòrics més sensats de la gestió pública que no hi ha una llei vàlida sense dotació pressupostària. Més enllà dels gestos ideològics, que tant agrada perpetrar al PP i al PSOE, qualsevol iniciativa legislativa amb un mínim d'entitat exigeix una planificació d'inversions que la facin operativa. Si el ministre Wert, per exemple, exigeix que els pares que demanen immersió lingüística en castellà siguin atesos per centres privats, ha de dotar aquesta pretensió amb un fons que ell mateix ha valorat en cinc milions d'euros. Qualsevol llei que el govern d'Artur Mas porti al Parlament, si vol anar més enllà de la tinta del calamar o del foc d'encenalls, ha de contemplar una dotació pressupostària del tot inversemblant en les circumstàncies que pateix.

Ningú s'hauria d'enganyar en qüestions tan dramàtiques. Ara com ara el Parlament de Catalunya només pot aprovar lleis de severitat fiscal. Un govern asfixiat financerament té com a conseqüència immediata una cambra legislativa inútil. Ja hi pot posar l'oposició tanta imaginació com vulgui, però en aquestes circumstàncies ningú ho podria fer millor. Senzillament, perquè ningú pot fer miracles. Almenys des del govern.

La política parlamentària en aquest país ha quedat reduïda, doncs, a la gesticulació o a l'histrionisme. Aquells que demanen que el govern resolgui tots els problemes socials que es deriven de la crisi haurien d'especificar tot això com es paga. Aquells que exigeixen la insubmissió davant el govern de l'Estat haurien d'aclarir quines conseqüències se'n derivarien, si no es plantegen des d'una revolta sobiranista total. Aquells que demanen “unes altres prioritats” en la despesa haurien de concretar quines triarien ells. En aquest darrer sentit, l'episodi de l'ERO de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estat ben il·lustratiu. Què és més prioritari, tancar un quiròfan o un plató? Dotar pressupostàriament com cal l'Institut de Recerca Biomèdica o Catalunya Ràdio? La pregunta comporta una certa trampa, és veritat. Perquè caldria adequar la despesa als ingressos tant l'un com l'altra. Però quan el govern ha proposat una reducció raonable del contracte programa de la Corporació i una reducció de la plantilla s'ha trobat amb el rebuig de tots els altres partits. Fins i tot del PP, que tant acusa els mitjans públics de la Generalitat de “propagandistes” i de fomentar “el sobiranisme”. Molt de blat i poc de forment. El verbalisme s'ha implantat d'arrel en la darrera política catalana.

Ningú, tret d'Esquerra Republicana, i, òbviament, el mateix govern de Convergència i Unió, vol acarar la realitat tal com es presenta. Només Convergència i Unió i Esquerra entenen que, sense autonomia pressupostària ni financera, el govern de la Generalitat no és més que una diputació provincial en mans de l'Estat.

Aquesta situació no canviarà en els pròxims mesos, si no és que els ingressos del govern de Catalunya augmenten de manera significativa. Si es mantenen en els actuals nivells i dins les previsions més raonables, en aquest país encara trigarà molt a haver-hi política real. Almenys fins que es convoquin noves eleccions. El govern d'Artur Mas només té dues portes. La primera es diu consulta i, faci el que faci, necessitarà l'acord amb l'Estat per poder-lo concretar. No n'hi haurà, ni acord, ni consulta. Després de carregar-se de raons, de totes les raons del món, el president de la Generalitat haurà de convocar eleccions a cor obert. A blanc o negre. Ningú ara és capaç d'aventurar-ne els resultats. Però totes les enquestes diuen que les guanyaria Esquerra Republicana. Aleshores els republicans es trobarien en el mateix tràngol que ara travessa CiU. Només podrien proclamar la independència en el cas que una quantitat prou efectiva de diputats d'altres partits els fessin costat. Si no, haurien d'administrar la misèria que ara ofega el govern de Convergència i Unió. O convocar noves eleccions demanant la majoria absoluta. Això és el que dóna, per ara, la anormalitat política catalana. Que seria molt, si se sabés aprofitar.