Opinió

Sobre nació i llengua, encara

La llengua constitueix
i reflecteix el fons
de la personalitat individual i col·lectiva

La canícula ens deixa, segons com, una mica estabornits. Però també pot ser un moment apropiat per a reflexionar plàcidament sobre algun tema de fons, més enllà de la rabiosa actualitat. Com ara la relació entre nació i llengua. Una reflexió que pot ser encara fins i tot necessària, en la mesura que la situació d'esprint cap a la llibertat en què viu el país pot comportar en aquesta qüestió algun error de perspectiva.

Si som una nació, és sobretot perquè tenim una llengua pròpia. N'hi a prou, per adonar-nos-en, d'evocar aquells dos mapes, pràcticament idèntics, que va publicar el Ciemen fa unes quantes dècades, titulats “Aproximació a l'Europa de les nacions” i “Aproximació a l'Europa de les llengües”. “Per a mi, la nació és la llengua”, escrivia Joan Maragall en una coneguda carta oberta a Pere Coromines fa més d'un segle. Potser ho sabem en teoria, però sovint estem lluny de “realitzar-ho” en la pràctica.

El llenguatge (però el llenguatge és una abstracció: el que hi ha són les llengües concretes) és una característica antropològica d'una profunditat insondable. La llengua expressa el pensament, però alhora el possibilita i el condiciona. És el gran descobriment cultural que van fer a la darreria del segle XVIII les anomenades tres hacs alemanyes: Herder, Hamann, Humbolt. Van “descobrir” que pensem amb paraules. Cadascú, fonamentalment, amb les de la seva llengua. Si pensem amb paraules, no pensem ben igual segons quina sigui la nostra llengua. Perquè cada llengua recompon el món a la seva manera. I, com deia Wittgenstein, “els límits del meu llenguatge [diguem: de la meva llengua] signifiquen els límits del meu món”. No cal pas compartir la idea romàntica segons la qual una llengua és una manera de veure el món, per a reconèixer que almenys l'acoloreix. La llengua no és un simple instrument de comunicació intercanviable, sinó que constitueix i reflecteix el fons de la personalitat individual i col·lectiva. No és el mateix dir “si us plau” que dir “por favor”.

Molts filòsofs n'han tingut consciència. Hegel va afirmar que Luter, traduint la Bíblia a l'alemany, va fer la més gran revolució que podia fer, perquè va donar als seus compatriotes la possibilitat de parlar amb Déu (religió) i de parlar del món (ciència) en la seva pròpia llengua, i així els va fer amos dels seus propis pensaments, que només són realment propis si són expressats en la pròpia llengua. També el científic i filòsof francès Henri Poincaré reconeixia que un anglès, un francès, un alemany o un italià no poden pensar exactament igual perquè no tenen els mateixos recursos verbals. Per això Unamuno deia (i Maragall li retreia de no aplicar-ho també al català): “La sangre de mi espíritu es mi lengua, y mi patria es allí donde resuene.

Per què això que és una evidència per als alemanys, per als francesos o per als espanyols, sembla que no ho sigui per als catalans? Sens dubte, perquè el pitjor dels nostres mals és l'autoodi. La nostra interiorització de la dependència, de la “servitud voluntària”, mostra que tenim encara pendent, en una bona mesura, la més difícil de les revolucions, que és la revolució mental. Ens costa acabar-nos de creure que cap nació no té dret a dominar-ne una altra. Fa anys, ens preguntàvem si una nació sense estat volia dir, al capdavall, un poble sense llengua. Què més ens ha de passar perquè ens convencem que ens cal, per a sobreviure, un estat propi? Ara, però, em ve un mal pensament: si ens prenguessin la llengua, encara que fos com a preu (amb complicitats internes) per a tenir un estat propi, el que és jo, ja els ho donaria tot. Si no salvem la llengua, no salvem la nació.


(*) Associació per les Noves Bases de Manresa

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.