El purgatori del PSC

Segons sembla, alguns teòlegs qüestionen darrerament un dogma tan còmode i resolutiu com el purgatori, un estadi intermedi, sense clarors ni foscors totals, on reflexionen aquells que encara no han estat condemnats al terror però que tampoc poden gaudir de la glòria. El purgatori –com els llimbs– ha solucionat molts problemes durant segles perquè els extrems són inflexibles. I és també l'espai que millor s'adiu als patiments actuals del PSC. Els socialistes a Catalunya van ascendir al cel quan Pasqual Maragall va aconseguir el suport d'Esquerra per ser nomenat president de la Generalitat alhora que els capitans del partit continuaven controlant els grans ajuntaments del país i es repartien amb els republicans tot el poder de les diputacions. L'infern de Convergència i Unió es va dir Sant Cugat, que era l'únic ajuntament d'una certa envergadura que van controlar durant una etapa tan ingrata.

La situació, però, es va capgirar quan el PSC no només va perdre la Generalitat, sinó també alguns dels enclavaments municipals que havia dominat durant tres dècades i, encara de retop, totes les diputacions, inclosa la de Barcelona. L'expulsió del paradís –un paradís relatiu perquè els conceptes terrenals sempre són ingrats– va coincidir, a més, amb una crisi de valors i conceptes generalitzada entre la socialdemocràcia europea i amb la derrota electoral del PSOE a tot Espanya.

Només en un àmbit exclusivament ideològic, el PSC no té les coses gens fàcils. Diguin el que diguin els seus dirigents, l'única gran diferència en l'administració de la gestió pública que els separa de l'actual govern de Convergència i Unió és l'enorme endeutament que va acumular durant el darrer any el tripartit que presidia José Montilla. A l'hora d'administrar els fons finalistes de la Generalitat en què es diferencien estructuralment convergents i socialistes? Per molt que no s'han cansat de repetir-ho, algú s'ha arribat a creure que la pretesa genètica dretana de CiU és la causant de les actuals restriccions? Algú ha arribat a la conclusió que Artur Mas gaudeix perpetrant retallades perquè la seva prioritat és privatitzar els serveis públics per fer la festa grossa als foscos interessos neoconservadors? Tothom que tingui una certa informació i que no es deixi emportar per les pròpies fòbies sap que el model actual de l'administració de la Generalitat ha estat una virtut –i un pecat– de l'expresident Jordi Pujol i de la força que va anar estructurant per fer política. Sense moure's de l'estricta ideologia, doncs, les diferències entre el PSC i CiU són verbals. Montilla es va equivocar dramàticament quan no va reaccionar mentre se li desbocava el dèficit públic. Mas es va equivocar també quan es va pensar que podria racionalitzar la despesa mentre que a la resta de l'Estat ningú assumia aquesta responsabilitat. Com es pot pretendre acomodar al marge d'ingressos, per exemple, la sanitat pública catalana mentre que a Andalusia o a Extremadura es mantenen els mateixos serveis que en èpoques de bonança?

Afirmen els experts més sensats que la funció pública a Espanya s'ha de reduir, que el sistema de pensions s'ha d'adequar a una realitat molt més restrictiva i que la sanitat s'ha de revisar igualment perquè sigui suportable. Potser al final a Espanya algú haurà d'anar prenent aquestes decisions, però, en tot cas, no es poden abordar des de la Catalunya autonòmica. Perquè la Generalitat no té les competències que ho permetrien. I perquè ningú a Catalunya entendria aquestes reformes mentre es mantingui l'espoli fiscal. En aquest sentit i amb aquestes limitacions, doncs, quina diferència hi ha entre l'administració de la misèria en mans de convergents o de socialistes? A més, tant a Catalunya com a Espanya el PSC o el PSOE ara no gaudeixen de la credibilitat per canviar estils o millorar gestions. No són alternativa ideològica. El seu passat immediat els ho impedeix.

I encara, a Catalunya els socialistes ho tenen més complicat. Perquè la pugna política s'ha centrat en aquests dos darrers anys, sobretot, a l'entorn de l'eix nacional. El debat, agradi o no, s'ha situat entre dos extrems: el de mantenir-se lligats a Espanya sense variar l'actual esquema autonòmic –o, encara pitjor, fent-lo més precari– i el d'intentar solucions sobiranistes dràstiques. Els actuals dirigents del PSC busquen debades canviar les peces de la jugada, però no se'n surten. Enmig d'aquesta gran turbulència és lògic que les seves dues preteses ànimes es vagin distanciant. Els intents neofederalistes de Pere Navarro no convencen ningú. Però, a més, l'actual primer secretari del partit ha afegit un inconvenient més a tanta incomoditat: ha pretès liquidar els vells dirigents catalanistes –com Joaquim Nadal, Marina Geli, Montserrat Tura o Antoni Castells– i algunes joves promeses discrepants que encara no s'havien consolidat –com Laia Bonet o Jordi Martí– per mantenir el poder en mans de la guàrdia municipalista.

Tants fronts oberts expliquen que un dirigent tan mesurat com l'alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, hagi perdut la paciència i hagi escrit que “a diferència d'alguns altres jo sí que crec que al PSC hi sobra gent. [....] Sobren els professionals del soroll sense cap rellevància actual, que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions”. Poden ser menystinguts tots els dirigents que s'han sentit inclosos en aquesta sentència? Caldrà resseguir amb atenció les pròximes enquestes d'intenció de vot perquè el purgatori del PSC aviat podria ser infern.