Ull de peix
Ara és l'hora
La societat arrossega el carro i els dirigents [sic] van dalt del carro
Ja tenim la cadena catalana a punt! És evident que serà un èxit. I és evident que l'arrogància amb què ens ignoren a l'altiplà trontollarà o almenys mostrarà unes fissures.
I tanmateix, em faig algunes preguntes que no em sé respondre: en aquest país, el procés sobiranista, a hores d'ara, recau sobre la gent, sobre la societat, sobre el poble. No té dirigents polítics –fora de paraules benintencionades–, com si nosaltres fóssim els protagonistes i els nostres dirigents, el públic que aplaudeix (amb algun minúscul xiulet). La societat arrossega el carro i els dirigents [sic] van dalt del carro: no és xocant?
Imagino que reben pressions que nosaltres no sabem, i que necessiten més valor personal que no pas el nostre anonimat col·lectiu. També sé que alguns han escalfat, amb arguments, l'ambient abans que comencés el procés multitudinari.
També em pregunto el sentit de l'admonició del Partit Popular sobre que Mas és el president de tots els catalans i no només d'una part; senyora Camacho: amb el mateix argument jo podria exclamar que Rajoy és el president de tots els espanyols (o que tenen el passaport espanyol), també dels independentistes, i tot i això el tenim en contra.
I em pregunto si quan s'amaguen rere la crisi, és a dir, quan posen com a excusa contra el sobiranisme que el que preocupa la gent són les pensions i l'atur (ja ho crec, que preocupa!), no s'adonen que amb la gibraltarada no estan servint aquestes preocupacions sinó les identitàries espanyoles?
Tanmateix, el que a mi m'hauria agradat fer avui seria parlar d'un gegant de la poesia: Seamus Heaney, tan obscur, tan profund i de vegades impenetrable. I m'hauria complagut dedicar-li la columna, ara que se n'ha anat per sempre, perquè tant ell com Joyce, escriptors tots dos genials, tots dos irlandesos, escrivien en anglès. Però la seva Irlanda batega en cada línia. Els catalans que escriuen en castellà, escriuen d'una Catalunya epidèrmica: els carrers, les ubicacions, alguns records, però l'ànima catalana n'és absent.
Sí, m'hauria plagut parlar de Heaney. Però ara només puc pensar en el principi del final. Perquè la llibertat és a la cantonada.
