La ciutat consumista

La creació de les conegudes àrees residencials americanes de cases aïllades o en filera havia d'alliberar el ciutadà de la densitat i del dogal de les convencions socials. Però sense saber per què, en veure-les, experimentem sovint una mena de malestar.

1.- El consum. El nostre sistema econòmic es basa en la possessió de béns. Dit d'una altra manera, per ser considerat socialment has de tenir casa pròpia, i ets propietari doblement: el sòl i l'immoble. Efectivament, la societat actual, caracteritzada per l'afany de possessió, s'ha instal·lat en una rivalitat insaciable, que mena a un consum desbocat i que arriba al paroxisme en aquestes àrees. A Mont-real, al Canadà, una família que viu als afores ocupa el mateix espai que sis dins de la ciutat, i el mateix que dotze a Barcelona. Passa el mateix amb l'ús de materials, la casa unifamiliar per la seva mateixa forma impossibilita l'ús conjunt dels materials exteriors. El cas dels recursos energètics és idèntic, no pots compartir la factura de la climatització amb els veïns. I en acabat, el cotxe. Malgrat ser absolutament indispensable, aquí el vehicle particular s'utilitza de mitjana 2,30 hores diàries, mentre que el del transport públic s'usa entre 12 i 19 hores.

2.- L'individualisme. Aquest estil de vida amb casa i cotxe propis allunya les persones no només físicament, sinó també metafòricament, generant un cicle infernal: aïllament - desconeixement - desconfiança, i fins i tot violència. En un edifici de pisos totes les agressions acaben per saber-se, per les converses de safareig, del replà, mentre que en una casa aïllada només cal tancar bé les finestres i aquí no ha passat res. El ciutadà normal i corrent, en tocar el volant i sentir-se protegit pel cotxe –que li fa de segona pell– es torna groller i agressiu. El replegar-se sobre si mateix i la desconfiança tenen un efecte devastador: minen la noció de solidaritat: l'altre, l'estrany, és un enemic.

3.- La privatització de l'espai públic. Els centres comercials utilitzen una estètica de caràcter públic per un ús privat (aparadors, bancs, fanals, papereres, etc.). Legalment l'espai públic ha d'estar obert sempre per a tothom i sense cap mena de discriminació. Però el cas d'un ciutadà americà que va ser expulsat del centre comercial proper perquè exhibia una samarreta contra la guerra del Golf demostra que és impossible ser ciutadà d'un d'aquests centres.

Històricament el carrer ha estat l'espai de reivindicació popular. Ara, però, veiem la degradació lenta però segura de la ciutat, com el cas de Detroit. Un cop l'espai públic real ha desaparegut, si ja no queda lloc per al col·lectiu, aquest desapareix i se n'esvaeix el record. Però l'alliberament de les obligacions imposades per la densitat no camuflaria la voluntat pròpia de tot poder, d'aïllar i sotmetre? Al capdavall l'increment de la població i l'aparició als països emergents d'una classe mitjana genera l'enrariment dels recursos.

Aquesta situació torna obsoleta l'ordenació del territori basada en el consum i crida a compartir els recursos. Cal tornar a la solidaritat, aturar l'individualisme: la noció del bé comú és el vertader fonament de la democràcia. Això explica el malestar experimentat davant d'aquestes àrees residencials. L'intangible d'aquests entorns expressa de manera latent però potent el conflicte entre individualisme i els valors col·lectius.

Barcelona, al contrari, una de les ciutats més denses del món occidental, és el paradigma d'aquest compartir els recursos abaixant els costos. La salut de la seva situació econòmica ho confirma.