A la Via

Em poso la samarreta groga, baixo a la carretera, per on passa la Via Catalana, i la primera persona que em trobo és el policia nacional que l'any 73 em va retirar el passaport i em va fer la guitza, a mi i a d'altres. No hi és en condició d'agent, perquè fa anys que està jubilat, sinó de manifestant. Em mig marejaria i cauria a terra de la sorpresa si no fos que li conec inclinacions democràtiques. Com que ens mig saludem perquè han passat molts anys, m'assenyala la samarreta i em diu: “Veig que vas molt ben equipat.” Li contesto: “No com tu, que portes aquesta camisa de quadres.” Es treu una bandera estelada i em fa: “Mira.” Jo, en canvi, no porto cap bandera. Ja està; amb aquest fet, que diu tantes coses sobre l'evolució de la gent d'aquest país i que si l'estiréssim i en traguéssim conclusions ens serviria per afirmar que tenim la partida guanyada, jo podria tancar aquí l'article, perquè em sembla que no es pot dir res més de més significatiu.

Però soc a la Via. Busco el lloc que tinc assignat des de fa temps, però al final el canvio per un altre. Em situo davant la petita ermita de Sant Simó, que és a peu de carretera, per poder-ne sentir les campanes, si toquen a l'hora assenyalada. Toquen. Això, senyors, és una festa. La carretera lliure de cotxes, una gentada alegre, feliç, pacífica i cantadora ocupant-la i el tren que quan passa ens saluda amb el xiulet. Al matí he estat a Barcelona i quan he tornat a Mataró amb tren m'he fet càrrec per primer cop de la distància enorme que hi ha entre un poble i un altre, i això que parlem d'una de les zones més poblades del país. M'he preguntat: “Això s'omplirà?” S'ha omplert, i davant aquesta constatació no puc fer altra cosa que admirar la gent del meu país que ho ha fet possible, compadir els pobres dubitatius que s'han quedat a casa i felicitar els organitzadors que van tenir la idea i van creure que seria possible. Van creure que fins i tot antics policies ens donarien la mà.

En Joan Maragall, un dels pares del catalanisme cultural i també polític, va dir que la sardana era l'expressió d'un poble que “avança donant-se les mans”. Jo no havia entès mai com una sardana, estructura circular, podia “avançar”, però ahir ho vam fer amb una sardana no tancada sinó oberta i que, com les altres, admet tothom que les vulgui ballar.