La majoria

Una manifestació, una concentració de gent en un mateix punt té més calor que una via com la que vam fer el dia 11, però la imatge de tanta gent travessant el país i fent giragonses a la seva capital té un impacte visual i a la vegada una força política que no els treu ningú. El govern de Madrid ha dit el que havia de dir: que el nombre de viaris que es calculen, un milió sis-cents mil, s'ha de dividir per quatre. A veure: es van cobrir quatre-cents quilòmetres. Si hi situem una persona per metre, són quatre-centes mil. El que passa és que en molts trams, la majoria, hi havia dues persones per metre i que la fila estava doblada i triplicada. Posem-hi vuit-centes mil persones, sense comptar les concentrades a Barcelona. La divisió del milió sis-cents mil per quatre no dóna pas el resultat que el govern de Madrid ens presenta. Ens poden fer ballar el cap quan es tracta de comptar manifestants estibats en una plaça, però no quan el recompte es fa sobre persones disposades en fila.

Ha dit també el govern de Madrid que la “majoria silenciosa”, la que va del milió sis-cents mil als set milions censats que té Catalunya, es va quedar a casa o va anar a aquella hora al cine. Això és indubtable, però és d'aplicació sempre, també quan el partit afí al govern convoca manifestacions que presenta com un èxit o guanya eleccions. La democràcia sufragista té una perversió: a l'hora de formar parlaments i governs només són tinguts en compte els que han anat a votar, i de vegades es dóna el cas que són menys que els abstencionistes. A la taula de la democràcia, qui no hi és no hi és comptat. Però bé, si tan segurs estan que aquesta majoria és indiferent a la independència i abona les tesis del govern de Madrid, que aquest govern permeti la consulta i pugui donar-se la satisfacció de guanyar-la. S'entén de totes maneres que hi sigui refractari, perquè les majories silencioses acostumen a quedar-se a casa i anar al cine sempre. Per desgràcia, perquè ja voldríem una consulta on tothom hi digués la seva i respectar-ne el resultat.

Si ho recordo bé, el primer a apel·lar a la “majoria silenciosa” va ser el president Nixon quan es va trobar atrapat per l'oposició que el volia fer plegar amb motiu de l'escàndol del Watergate. Va acabar plegant sense que la majoria silenciosa digués una paraula per salvar-lo.